Fins quan aquesta por irracional a mirar enrere en algun moment d’un futur incert i adonar-me’n que m’he perdut el món. Per què? Quan no puc desitjar més, quan la vida em somriu? Com evitar pensar més enllà d’un present que gaudeixo dia rere dia? Les arrels que ens nodreixen, ens lliguen a la terra i, malgrat que ens alimenten, ens impedeixen moure’ns. Viure el món en moviment o mirant al cel entre el fullatge d’unes branques? En aquest bosc ple de vida, no hauria de buscar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada