26 de nov. 2009

MOLT A APRENDRE


Està clar que no ens eduquen perquè puguem desenvolupar tot el nostre potencial, com a persones i com a peces d’un puzle enorme que es diu mon, que s’anomena humanitat. Ens eduquen per abocar permanentment al conflicte el nostre costat espiritual i el nostre costat científic. Molts pocs, no els suficients, posen atenció ni es paren a pensar que els valors han de ser inculcats des de petits, uns valors universals que respectin totes les cultures, a on aquestes cultures, junt amb la pròpia natura, siguin una font inesgotable de saviesa de la que s’ha d’aprendre. Valors com la bondat, l’altruisme, l’agraïment, el respecte pels demés i, el que és el principal motor de tot , per nosaltres mateixos. Per què una educació basada en la competitivitat, l’egocentrisme i el individualisme? A on ens ha portat fins ara?
Tenim molt a aprendre. A viure, a conviure, a respectar... Tant de bo arribi el dia en que l’escola sigui una escola de la vida, de les persones com a individus poderosos que poden canviar les coses perquè el mon sigui més just, perquè la gent miri al cel i es senti agraïda pel que veu, pel que toca, per tot allò que te a l’abast i del que pot fer un bon ús. Somio amb una educació que ens faci veure que l’avanç de la humanitat no ha d’entrar en conflicte amb l´entorn, amb allò del que provenim. Que ens ensenyi que no cal triar entre home i natura perquè al final, no som el mateix? Nosaltres també som part d’aquest món. Ensenyem a respectar-lo i a respectar-nos!

11 de nov. 2009

ALTRUISME

M’equivoco en desitjar que els meus somnis d’ahir esdevinguin la meva realitat d´ avui? Potser si. Potser no hauria de desitjar res i qualsevol cosa que vingués ja m’estaria be. Però soc inconformista en aquest sentit, no ho puc evitar, tot i ser conscient i donar gràcies per la meva sort en molts aspectes. I sé que les coses sempre es poden millorar, que les persones no s’han de descuidar, que les relacions a força d’esperar i no actuar, es deterioren. Potser voler que tot sigui perfecte és demanar massa. Però és que quan has conegut aquesta perfecció, és difícil donar passes enrere.
Sé que el secret quan dones, quan fas, quan t’entregues sense condicions als demés, és no esperar res. És en aquest punt que la majoria fallem, desitjant que els nostres gestos siguin correspostos. Jo lluito desesperadament per assolir aquest altruisme tant necessari, de vegades ho aconsegueixo però de vegades, quan la càrrega emocional és forta, no. És llavors que em fa por el fet de que arribi el dia en que em cansi d’esperar, en que em deslligui d’allò que considero no em dona prou. I m’equivoqui.