28 d’abr. 2011

BRUIXA

Dir el que penso m´ha suposat, i encara em suposa, guanyar-me certes enemistats, tot s´ha de dir. Soc una persona impulsiva i molt sincera, massa ho reconec, i no puc amb les situacions que considero injustes.  Odio la hipocresia. Que si, que hi han maneres de dir les coses. Que  sí, que hi ha gent que per molt que els hi diguis no es donen per al·ludits. Que si, que hi han persones que, com que els hi fa mandra aprofundir, es queden amb la superfície de les paraules i per tant amb una imatge totalment errònia del que soc. Però els que em coneixen be (molt pocs, poquíssims) saben que malgrat les meves paraules, procuro sempre ser imparcial en les decisions finals, és a dir, el enfrontar-me a algú, per exemple, per un cert tema, no treu que després surti en defensa d´aquella persona en una altre, tot i que em caigui com el cul (amb perdó) o, malgrat l’emprenyament davant algun rebuig o lleig que em fan, després sempre reflexiono i trobo justificacions a certes actituds. No tothom te la capacitat de perdonar, o d´allunyar-se d’allò que sovint no ens deixa veure o jutjar les coses imparcialment.
El problema ve quan sents, quan notes, que els que tens més a prop també pensen igual, tot i saber que les meves intencions son bones, quan una mirada que hauria de ser propera, ni tan sols escolta un plantejament perquè considera que no hi ha per tant, tot i que només sigui a aquella persona a qui li exposes. La teva confidència tirada a la brossa. Així, com si no tingués cap valor. Es llavors que em passen pel cap mil coses, el per què de dir el que sento, el que penso... si val la pena, si al final la resta té raó i nedo a contracorrent. Però em dol. Em fa mal la indiferència dels que tinc a prop i considero amics, part de mi. I aquest mal fa que m´encaparri encara més en pensaments potser no del tot beneficiosos per a mi. Així que decideixo callar, que no vol dir que canviï d´opinió, simplement me la reservo, a la espera d´algú que entengui que no soc tant bruixa ni tinc tan mala llet com sembla. Potser ningú ho entendrà mai... i això a la llarga, sí que serà, o no, problema meu.

14 d’abr. 2011

LOLA

Va arribar a casa després del típic dilema, que si tindrem temps per a ella, que si no podrem fer tantes coses com fèiem abans, que si, que si…. Doncs cert, ara, senyors i senyores, tenim una obligació com una catedral de gran però… i què? En tan sols 2 mesos que porta amb nosaltres ens dona tant … No diré que no hem passat dies de desesperació, pipís per aquí, “cosetes” per allà, plors a les tantes de la matinada i per tant nits d´insomni (que semblava que haguéssim parit, vamos). Camp de batalla en la seva màxima expressió. Veterinari, vacunes, sabatilles destrossades, cables del Mac mossegats, algun que altre mitjó desaparegut… Carreres amunt i avall del pis perquè pot pujar per les escales però no sap baixar-les i, cabuda com és, vinga cap amunt i després a plorar perquè la baixis. I ara li ha donat per mirar per la finestra i somicar (creiem que s´ha enamorat d´algun gosset i l´espera hores i hores sense èxit, és una mica precoç, que només té 4 mesos i mig!)

Li encanta anar a la platja, ja ha muntat en bici (amb intent de suïcidi inclòs) i en moto (ben amagadeta a la seva motxilla per evitar nous intents), li han fet la seva primera sessió de “pelu” i ha assistit pacientment a assajos i festes. Es distreu amb una mosca pel carrer, cosa que fa que no estigui per fer el que se suposa que ha de fer i després se´n recordi a casa, li fa la festa al primer que passa i se´n va a saludar remenant la cua a qualsevol  gos que ensuma, independentment de raça i mida.

Però cada dia, quan arribo a casa i li veig aquesta carona de felicitat, d´agraïment, quan ens mira i sents que t´ha trobat a faltar, que t´estima sense condicions... quan et mira amb aquells ullassos negres que expressen lo indescriptible, me n´oblido ben ràpid de tot lo que podria tenir de negatiu el fet de que ja formi part de la família. I penso: ha valgut.  Val la pena.

Així que aquí la teniu. Us presento a la Lola! A que és maca?




13 d’abr. 2011

THE STAR AND THE WISH

Avui escoltava una suau melodia, de la Evanthia Reboutsika (molt recomanable, el meu últim i apreciat descobriment) i per primer cop des de fa molt de temps he entès que no volia que ningú trenqués aquell moment màgic, aquella sensació de gaudir amb allò tant simple i a la vegada tant complex que és la teva soledat. He assaborit el moment en que res ni ningú s´interposava entre ella, la meva emoció i els meus pensaments. Que em duien lluny, que em deixaven un regust ben dolç als llavis una punxada d´emoció a l´estomac. Només jo per decidir, sense preocupar-me de tancar els ulls i volar. Només els meus pensaments envaint l´espai que anava dibuixant al compàs d´unes notes màgiques. Quina sensació la de retrobar-se a una mateixa... Per què ens costa tant entendre que estem sols al mon? Per què no ho podem pair? Només sent-ne conscients podem gaudir a cada instant del que tenim, somriure pensant en allò que s´ha quedat pel camí i no perdre el temps imaginant un futur que, en la majoria dels casos, no tenim molt clar com volem que sigui.
La cançó, per cert, es diu “The star and the wish”. Tant de bo la meva estrella em sàpiga guiar per saber què desitjar. Si no és així, més val no desitjar res. Que la vida em porti allò que em faci ser més gran, més conscient, més jo. I si passo pel mon desapercebuda, que ningú em culpi. Serà potser perquè mai vaig trobar la manera de formar part d´un tot que no em pertanyia.