22 d’oct. 2009

PETITA


Tot canvia, res no resta igual en aquest equilibri natural que la Humanitat destorba tan sovint, tot està en constant moviment en un món canviant del que creiem ser amos i senyors quan només conformem una petitíssima partícula d’un entramat perfecte , d’un univers tan complex que segurament mai desxifrarem del tot.
Si, som petits comparats amb la immensitat del Planeta, per no dir del que l´envolta. Insignificants i alhora destructius. Però jo no he nascut arbre, no soc pedra, no soc mar. Soc persona, ésser viu com tants altres d’una espècie que no considero superior però que al cap i a la fi, és a la que pertanyo. I què puc fer doncs? Pensar globalment, si, ser conscient d’aquesta petitesa i intentar canviar tot allò que ens fa desmereixedors de gaudir d’uns recursos generosament posats al nostre abast? Em preocupa reflexionar sobre tot plegat i mai decidir-me a viure en harmonia amb els meus pensaments. Perquè fa ràbia, i sé que no és el camí, pensar que si no hem de fer res a nivell individual, potser seria millor viure, com la immensa majoria, en la ignorància i la total desídia.

8 d’oct. 2009

ARRELS

Fins quan aquesta por irracional a mirar enrere en algun moment d’un futur incert i adonar-me’n que m’he perdut el món. Per què? Quan no puc desitjar més, quan la vida em somriu? Com evitar pensar més enllà d’un present que gaudeixo dia rere dia? Les arrels que ens nodreixen, ens lliguen a la terra i, malgrat que ens alimenten, ens impedeixen moure’ns. Viure el món en moviment o mirant al cel entre el fullatge d’unes branques? En aquest bosc ple de vida, no hauria de buscar més.



6 d’oct. 2009

EL COST D´UNA VIDA

Avui llegia que el 80% de les morts sobtades podrien evitar-se amb un anàlisis genètic. Em pregunto llavors per què no es realitza aquest anàlisis. Algú dirà que el cost és elevat i que no interessa. Sento parlar en termes econòmics referint-me a un tema tant angoixós com pot ser la mort d’un fill però tots sabem que malauradament en aquest mon, a nivell empresarial (i l’estat és una empresa, no ho oblidem) els diners ho mouen tot. Però, és realment tant elevat aquest cost? Deixant un moment de banda el dolor que pot provocar a uns pares la pèrdua d’un nadó, pensem: a quants tractaments psicològics, quants fàrmacs i remeis hauran de destinar-se a pal·liar aquest dolor?
Em ve a la ment el cas d’una coneguda que fa poc m’explicava que portava molts anys tractant-se de dolor musculars. Més de 10, en concret, de tractaments, de recuperacions, d’analítiques, de pastilles. Un simple test de intolerància alimentària va treure a la llum que la ingesta de certs aliments era el que li provocava aquests dolors. 300 euros la broma. pagats de la seva butxaca evidentment (i ben gastats, imagino). De veritat algú a la Seguretat Social pensa que 300€ és car comparats amb el cost de 10 anys de tractaments? No sé qui gestiona el Sistema, de veritat, però realment el tema prevenció no el te gaire en compte. Crec que mirar a curt plaç a l’hora de destinar uns diners a una prova, tot i que costi 300€, és un gran error. No és més una inversió que no pas una pèrdua? I jo, no soc empresària. Però no cal no?