17 de nov. 2010

CANVI FORÇAT DE BLOG

Doncs si senyor. Desde feia dies que intentava accedir al meu blog i no hi havia manera, ja que amb l´ antic compte de hotmail no hi podia, d´un dia per l´altre, res de res. Així que ho he importat a aquest nou, amb una altre adreça però el mateix títol i contingut. A veure si tinc temps de pujar alguns comentaris de la meva gira per Alemanya...

22 de set. 2010

Avui només vull dir… que m’estimo a aquest noi d’ulls blaus que li canta a la vida i somia l’infinit.

20 de set. 2010

EL LLAC I LA MUNTANYA

M’assec a la vora del llac, com cada dia, aquell que em proporciona pau, serenitat i una immensa felicitat perquè hi veig reflexades a les seves gèlides aigües aquelles muntanyes cobertes de neu, belles, envoltades d’un cel tant blau, tant viu, que gairebé emociona.
I de sobte, tot s’esborra. Ha començat a ploure i aquella imatge embriagadora es desdibuixa sota unes gotes que cauen incessants. I és només llavors, desencisada, que aixeco la vista i prenc consciència que aquella muntanya que ja no puc veure baixant la vista continua alçant-se imponent davant meu malgrat la tempesta. I somric perquè entenc que ja mai més em conformaré amb aquest reflex, que ja no necessito seure vora el llac a esperar que aquest em retorni el que vull, sinó que em posaré de peu i començaré un camí que em durà al cor d’allò que abans només contemplava i ara puc tocar. I mai més culparé la pluja, per no poder veure el cel.



15 de jul. 2010

SOC CATALANA

Soc catalana. Catalana perquè he nascut en aquesta terra que estimo profundament, tot i que també reconec que em sento de allà a on vaig i em tracten be. També soc doncs espanyola, no només per la raó dita abans, sinó perquè les meves arrels provenen precisament de terres que poc tenen a veure amb la que em trobo ara i que també estimo ni que només sigui pel que signifiquen per algunes de les persones que m’envolten. Però no perquè pensi que aquesta és indissoluble o perquè el meu passaport ho digui. Sentiment. Es tracta d’això.
I és de vegades, en aquesta constant contradicció que son precisament els sentiments, que penso que no cal defensar el lloc a on vius, a on sents que pertanys, que el mon hauria de ser un i no hi haurien d’haver pàtries, ni banderes ni barreres, ni fronteres imposades. Però per altre banda hi ha sentiments que no es poden deixar de banda, i vivim dins un sistema que és el que és i del que difícilment podem sortir tot i que cadascú a la seva manera, faci esforços per no entrar en certs jocs, i que una s’ha de decantar per alguna cosa ( o no, però en tot cas no obviar situacions injustes).

És en aquest últim context en el que haig de dir que em fa ràbia veure com certs sectors, certes persones dins i fora de Catalunya, critiquen, ja no una qüestió política, sinó una qüestió de sentir. A mi se’m pot imposar moltes coses, des de dins, des de fora, però els meus pensaments, el meu cor, em pertany. I per això no entenc que tos aquests que defensen una Espanya unida, no respectin la totalitat d’aquesta Espanya, amb les seves diferències, les seves particularitats, les seves senyes d’identitat. Què és ser espanyol? Com algú es pot autoproclamar com a tal quan no defensa les llengües, les cultures i tot allò que en referència a aquest país que suposadament estimen, està en clar desavantatge? Cal defensar la llengua castellana? Si estimes Espanya, defensaràs les llengües de l’estat que estan en perill no? Les cultures que es poden perdre i que formen part d’aquest país que diuen estimar. Si no és així, menteixen. O s´auto enganyen. No es consideren espanyols doncs, sinó madrilenys, o sevillans, o ves a saber de quina regió. Llavors, que no critiquin que algú defensi Catalunya. En aquest aspecte son iguals que aquells que critiquen. Així que no hi tenen arguments tot i que els esgrimeixin com si de la Santa Inquisició es tractés.

I que algú, si us plau, els hi ensenyi a respectar una terra que, en molts casos, els dona de menjar, per molt que aquesta qüestió doni pel sac. És molt maco agafar la riquesa que els hi dona Catalunya (i d’aquí que proclamin que és i serà sempre part de l’estat espanyol), i per l’altre menysprear tot allò que aquesta regió te de particular, les seves gents, els seus costums, la seva llengua... Si no ens estimen, que no ens estimin per res. I si pel contrari tant espanyols es senten que creuen que han de defensar aquesta terra com a seva, que defensin tot allò que la fa com és i reconeguin la historia que hi ha al darrera. Crec que és el mínim que poden fer si no volen sentir que l’únic que som a l’estat, és una colònia espoliada.

10 de juny 2010

EL TEMPS


El temps… tot ho desgasta. Com les pedres del riu, com les roques a l’aire. Un desgast que dona les formes més espectaculars, les siluetes mes belles però alhora, més fràgils.
Els temps fa que allò que abans era bell perquè si, ara ho sigui només per això, perquè ha adquirit el valor del pas del dies, del anys... Arriba el moment però, en que aquesta fragilitat es trenca, s’esquerda, perquè ningú no ha pensat en reforçar-la mai, perquè tots han assumit que seria per sempre, que restaria impertèrrita en el temps. I és llavors, que mirem enrere i pensem: que màgic que era, quina sort haver-lo vist, gaudit, tocat, olorat. Si el destí és generós, inclús algú conservarà una, o varies fotos, ben guardadetes a la caixa dels records, d’allò que va ser i mai més tornarà.

26 de maig 2010

ORTIGUEIRA


Avui només vull compartir aquesta foto que tants bons records em porta...
És cert, si miro enrere, no em puc pas queixar.

Bon dia!

20 d’abr. 2010


Jo, de religiosa, no és que no ho sigui, és que renego de la religió directament. Diré més, ni tan sols crec en un Deu que, d’existir, se l’hauria de jutjar per crims contra la humanitat. No crec en deus, sinó en els bons actes de les bones persones, i en el cas d’aquest personatge, si fos real, les seves accions no en parlarien gaire be . Perquè ja em diràs, el totpoderós que no te poder per parar cap desgràcia però si per castigar la humanitat sencera per una mossegada d’una pobre noia a una poma que, ves a saber,escolta, quan hi ha gana... Una poma! Per no dir lo narcisista que s’ha de ser per voler que milions de persones t’idolatrin constantment, prèvia promesa, això si, d’un paradís que ningú ha vist mai i que molts no es poden ni imaginar quan miren al seu voltant, un voltant que crema i s’enfonsa.
Però be, no era de Deu que volia parlar. Puc arribar a entendre que per a molta gent, aferrar-se a una entitat en la que creuen sense veure (se li diu Fe no?), sigui la única resposta a una sèrie de qüestions a les que son incapaços de trobar sentit racional o a les que no son capaços d’enfrontar-se. O simplement, que la ignorància sigui còmplice de l’oportunisme de la religió en general. O que la tradició encara continuï marcant vides i societats. De la tradició també se’n podria parlar hores. Una altre lacra que arrosseguem des de temps immemorables.
Ara be, el que no entenc, ni entendré mai, ho sento si semblo massa radical, és que encara hi hagi gent que, no contenta amb resar-li a un Deu venjatiu i maliciós, segueixen les doctrines d’una institució com l’església, és a dir, d’una institució que s’ha passat segles mentint, robant, extorsionant, ocultant, transliterant i, per si tot això no fos prou raó per cremar-la, ara encobrint a uns malparits que han destrossat la vida de milers de nens a tot el món.
Com a nena que va patir abusos que soc, se’m regira l’estomac cada vegada que veig la Pça. de Sant Pere del Vaticà a vessar, idolatrant, ja no a aquest Deu del que parlava, sinó a la seva “representació” a la terra. És patètic. Un home que no es pronuncia quan algú com el Bisbe de Tenerife, Bernando Álvarez, declara que “hi han menors que ho consenten, que estan perfectament d’acord i que ho desitgen”, referint-se als abusos i casos de pederàstia, declaracions per les que directament, hauria de ser enviat a presó. És un insult, no tant sols a aquests nens i familiars, sinó a qualsevol persona mitjanament intel•ligent i amb un mínim de principis.
M’agradaria que algun catòlic practicant m’expliqués el per què encara, a dia d’avui, continua anant a l’església a resar. Cal anar per expressar gratitud? Cal besar la ma i el cul d’aquells que no saben fer res mes que amargar la vida de milers de persones al món i que a sobre ho fan sense impunitat? Que algú ho intenti, si vol, però ja aviso: dubto molt que tingui arguments per fer-me veure que estic equivocada.

25 de març 2010

SENSE DATA LÍMIT

Silenci

Avui he decidit guardar silenci i no dir el que penso, el que sento quan una mirada desconfiada et fa sentir que hi sobres quan unes paraules t’ataquen sense més a conseqüència del desconeixement total de la meva persona o quan em fan saber que ningú em trobaria a faltar si no hi fos.
Silenci per no repetir paraules dites, sentiments exposats que un dia vaig compartir i ara penso “tant de bo no ho hagués fet” callada i cansada de voler que les coses siguin diferents aquesta vegada i tantes.
Així que callaré.
No vull agradar, no vull mentir ni dissimular no vull fer res per ningú que mai tindrà en compte si ho he fet.

I em ric de tots aquells que es pensen, que es creuen tant bons, tant justos i correctes, tant perfectes que em condemnen potser perquè no han viscut res perquè son infeliços en la seva ignorància, perquè no em coneixen ,ni ho pretenen, però en canvi jutgen els meus actes,actes que escullen a l’atzar, ignorant la resta, la que no convé. Si us plau, si no interesso, no interesso per res.

Si, avui és dia de silenci. De no tornar a dir. De no voler que les paraules arreglin actes, ni persones, ni sentiments. De callar perquè tot flueixi sense traves i acabi en un destí que és incert. Sense paraules, no hi ha interferència, i cadascú es mostra tal com és. No diré de nou les que no volen ser sentides perquè posen de manifest mancances que a ningú posen content. Tampoc diré les que si volen ser sentides però en les que no hi crec.

I he de confessar que m’agrada aquest silenci, que el trobava a faltar i ho sé.

Tot i que diguin que el silenci, sempre reclama atenció.

9 de març 2010

SOMIAR

Somio….
un món que no calgui dibuixar en un paper
persones que pensin com a individus i actuïn com un tot
colors escollits per la natura, blaus encegadors i grisos que porten vida
gotes de dolça pluja relliscant per rostres coneguts i desconeguts
no veure més com l’home s’enfronta a la natura en una bogeria d’autodestrucció
contemplar qualsevol ésser viu i reconèixer al seus ulls la mirada d’un amic.
musica que agermana esperits, sons que formin part de nosaltres
que allò que avui mata sense sentit desaparegui per sempre més.
un món en que la paraula Pau no tingui antònim
Somio...
un futur
Somio...
que mai més em calgui somiar.

24 de febr. 2010

DE VEGADES

De vegades… de vegades aixeques la vista i te n’adones que la realitat va més enllà d’allò que els teus sentits poden abraçar, que el dia a dia fa que oblidis la importància de moltes coses amb nom propi i que allò que un dia t’il•lusionava vagi esborrant-se subtilment sota l’abric d’un, sovint, fals benestar. De vegades penso a on ha anat aquella Mònica que mirava per sobre d’allò que tenia a l’abast i aspirava a fer grans coses a la vida. Sé que hi és, encara, i lluito per trobar-la entre aquest coixí de cotó fluix que a força de créixer comença a ofegar. No soc desagraïda, m’encanta la felicitat que en proporciona la llar conscient que vaig construint, amb ajut d’aquells que tinc al costat en tots els sentits possibles, però no vull obrir els ulls un dia i, com si d’un malson es tractés, adornar-me’n que realment he estat adormida molt de temps, deixant passar la vida, sense aprofitar al 100% els moments, passant de llarg. Passar de llarg. Això és que més temo. Girar el cap i veure un camí que no soc conscient d’haver recorregut. Vull quedar-me amb tots els moments, assaborir-los, gaudir-los, apreciar-los de tal manera que sempre tinguin cabuda als meus records. I que aquests records esdevinguin una prova de que la vida, la meva vida, no ha estat viscuda en va.

12 de febr. 2010

DE PARAULES I SILENCIS

Paraules. Silencis. Pauses… Son tants els moments en que escollir la opció adequada sembla impossible. Son tantes les ocasions que tenim d’expressar-nos i tant ínfimes les que diem el que de veritat volem, sentim, somiem. El poder d’una paraula sovint no fa justícia a la puresa d’uns sentiments, a la emoció d’uns gestos, a l’agraïment envers a qui et demostra lo molt que l’importes. El significat d’un silenci és mal interpretat en masses ocasions, quan aquell només significa que hi ha pensaments pels que les paraules es queden petites. Pauses que son com l’alè que ens falta abans de dir allò que portàvem amagat ben endins. I impressions que saps que dones sense que puguis evitar que aquestes no es corresponguin amb la realitat, sense treure una sola expressió que desdigui allò que no has dit. Restar en silenci. Parlar sense paraules. Saber escollir. I que la teva elecció no malmeti per sempre allò tant preuat, allò tant valuós que et van regalar un dia.

15 de gen. 2010

Nadal

Nadal. Temps d’unes celebracions que en molts casos et deixen un gust agredolç. Temps d’escalfor, però també de fred, de postures incòmodes, de situacions atípiques. L’escalfor d’uns braços que s’obren per rebre’t, la brillantor d’uns ulls que s’alegren de veure’t. Però també la tristor d’una mirada que va més enllà dels que estan, l’enyorança de l´ahir, preocupacions per allò que no saps si podràs donar.
Nadal de torró i de figuretes d’un pessebre sovint esquerdat pels anys. De records de temps passats i moments que quedaran pel futur que no sabem si vindrà. Les llums de casa que s’encenen i el d’una flama que saps que potser s’apaga. Visions d’aquí i d’allà que vols retenir per sempre. Impulsos per donar tot allò que creus s’ha de donar, tot allò que oblides la resta de l’any. Voler ser-hi, pensar en marxar. Instants de tendresa, també de soledat,. Aquella que vas aprenent a compartir, però que encara no pots explicar.
Bons desitjos i plans de seda per l’imminent any nou, dels quals només una part o cap es duran a terme, ensorrant-nos una mica més en el nostre convenciment de la futilesa dels bons propòsits.
El Nadal ens recorda que el camí és llarg, que res no resta per sempre, que hi ha alegries que es converteixen en records i records que mai més hi seran.
Guardant dins la seva caixa les guirnaldes que amb tantes ganes vaig treure fa tant sols un mes, penso en quants cops hauré d’obrir i tancar aquesta altre que es diu cor i que guarda gelosament els bocins de la meva persona, les emocions d’experiències passades, expectatives de moments futurs i un passi per pujar tantes vegades com vulgui, a aquest tren de la vida.