20 de set. 2010

EL LLAC I LA MUNTANYA

M’assec a la vora del llac, com cada dia, aquell que em proporciona pau, serenitat i una immensa felicitat perquè hi veig reflexades a les seves gèlides aigües aquelles muntanyes cobertes de neu, belles, envoltades d’un cel tant blau, tant viu, que gairebé emociona.
I de sobte, tot s’esborra. Ha començat a ploure i aquella imatge embriagadora es desdibuixa sota unes gotes que cauen incessants. I és només llavors, desencisada, que aixeco la vista i prenc consciència que aquella muntanya que ja no puc veure baixant la vista continua alçant-se imponent davant meu malgrat la tempesta. I somric perquè entenc que ja mai més em conformaré amb aquest reflex, que ja no necessito seure vora el llac a esperar que aquest em retorni el que vull, sinó que em posaré de peu i començaré un camí que em durà al cor d’allò que abans només contemplava i ara puc tocar. I mai més culparé la pluja, per no poder veure el cel.