19 de des. 2012

RAVALEJANT


Feia temps que volia parlar d´aquest tema i mai trobo el moment. Últimament, malgrat haver deixat de banda algunes de les meves obligacions històriques, vaig realment atrafegada. I és que ens hem mudat a la gran urbe, Barcelona, amb una mica de pena, la veritat, però, espero, per millor.
En fi, a lo que anava.

Sovint sento com s´han degradat alguns barris de Barcelona, com la delinqüència, immigració, etc. els han fet quasi insofribles. Doncs be, jo vull parlar del barri en que em vaig criar, el Raval de Barcelona.

Deixeu-me que us expliqui: aquell barri, sempre havia estat el “xino”. Ara se li diu el Raval imagino que per allò del respecte a altres races. Doncs be, us diré que, quan jo era petita, en aquell barri hi havia de tot:

Teníem la heroïnòmana a la cantonada del carrer, que cada nit es barallava amb la mare o la germana a crits, per qualsevol tonteria. Tot un teatre, tu. Podies posar la cadira al balcó i seguir, com si de qualsevol telenovel·la de mitja tarda fos, la vida i miracles d´aquest curiós personatge.

Després estava el veí del quart que es barallava també a crits amb la veïna de l´edifici de davant, perquè aquesta es queixava de la llum que encenia i que li donava directament a la cara. “¿Te molestaaaaa la luuuuuz??? Pues vete al cementerio y muéreteeeeee!!!!” Això és lo més suau que li havia respost.

A dalt teníem uns veïns CATALANS (incideixo en aquest punt), no eren marroquins, ni sud-americans ni xinesos, que sempre feien un soroll horrorós: a les 12, la 1, les 2 del matí. Si et queixaves potser baixaven amb una navalla a fer-te callar. En soc testimoni.



El meu pare havia sortit alguna vegada al balcó a llançar un test perquè algun lladre havia estirat la bossa a algú. Vull dir que també n´hi havien, de lladres.

De baralles de carrer i altres “actes” teatrals, ja ni us explico…

I per què dic tot això? Perquè quan sento que la immigració ha degradat el barri, que a on anirem a parar, que fa vergonya tants paquistanesos, xinesos i demès penso: en serio no us en recordeu de com era el barri fa uns anys?. NINGÚ, absolutament ningú que no hi visqués, s´hauria atrevit a entrar-hi. Ara pots veure universitaris prenent unes copes a molts dels bars del carrer, gent de tota mena convivint tranquil·lament, espais oberts… en fi. Que a mi ningú em ven al moto de que ara el barri està pitjor i menys que els de fora en tenen la culpa. O no tenen memòria, o es que no hi vivien allà fa 20 anys i per tant son una mica ignorants.

Si us plau, que ningú s´enganyi. El Raval està ara maco, transitable, amb vida, hi ha de tot es clar però, crec, molt més sa que fa uns anys. Us convido a fer un entrepanet al Fidel del C/Ferlandina, un cocktail al Negroni del C/Joaquim Costa o una cerveseta a l´Almirall. Top Class.


29 de nov. 2012

TORMENTA DE ARENA



Reconec que mai havia estat fan de Rosana, però l´any passat vaig tenir oportunitat d´anar -la a veure en directe al Palau de la Música i em va encantar. I haig de confessar que, amb aquest tema en concret, em va posar la pell de gallina, la màgia del moment no es pot descriure. I és que en les coses més simples resta la bellessa més gran. Ho volia compartir, potser pequè aquesta nit és epecial i única. És... meva.

No se mata el amor
Ni se muere de viejo
Con pecados añejos
Solo duele el dolor...


7 de juny 2012

FLOR DE LOTO


Feia molt que no escrivia. Molt que no expresso els meus pensaments aquí, potser perquè son massa íntims i massa de tot per fer-ho. I és que després de una onada de canvis interiors i exteriors, de sobte m´he trobat com en el “Limb”. Estic contenta pel canvi, molt més del que em pensava però deixar tota una sèrie d´activitats frenètiques ha donat pas al plantejament de nous projectes, a noves expectatives i a noves il·lusions. Els primers, van donant fruits, pe sort o per desgràcia, ja veurem, les segones s´esvaeixen per moments (aquells en els que comprovo que res és el que semblava) i, de les terceres, prefereixo no parlar. Perquè adonar-te´n, de sobte, que estàs molt més sola del que pensaves, mirar al futur  i prendre consciència que potser no serà com t´hagués agradat, dona pel sac. I és que quan veus que els que tens més a prop t’aixafen els somnis, et desil·lusionen i t´ofeguen, fa por. I mal, molt de mal.



Així que hi han dies en els que penso: va, respira, deixa la vida fluir, la inspiració i la guia arribarà tard o d´hora (m´ensumo que serà més tard que d´hora)… però n ´hi han d´altres… en que ho engegaria tot a la merda, que correria ben lluny de tot allò que no tinc molt clar que em faci be, d´aquells que son tant egoistes com per considerar-me un simple objecte, d´aquelles persones que ja no imagino al meu costat en els moments difícils… ni tan sols (ni tan sols!) en els bons…

També hi ha dies en els que m´allunyo de tot i torno a ser una mica més jo mateixa, la de sempre, ferma i decidida i valenta, i pausada, i contenta per la vida, per tot allò que si que tinc i que ningú em traurà mai perquè és només meu. Ara que ho penso, és cert que m´estic anant molt lluny.

Suposo que aquesta última Mònica és la que guanya, però no tinc molt clar que ho faci per molt de temps, no tinc clar res a aquestes alçades. Be, si, que potser si fos més egoista, i menys hipòcrita, i més simpàtica, i menys responsable, les coses m´anirien millor. Però mira, de tots aquells que posseeixen aquestes “virtuts”, el món n´està ple així que... perquè ser-ne una més?



28 de març 2012

FENT NETEJA



Estic de neteja. I no em refereixo a agafar escombra i pany i treure la pols, no… Em, refereixo que estic traient de la meva vida tot allò que no m´aporta res. Massa sovint ens aferrem a les coses simplement perquè en un moment donat van ser importants, perquè en alguna etapa de la vida ens van donar tantes alegries que, ara que potser ja no ho fan, ens costa, inclús ens fa mal, reconèixer-ho. Passa també amb les relacions humanes, un dia ja en vaig parlar al meu post Avui m´ha tocat reflexionar...

El fet és que ja portava temps volent “retirar-me” (ho dic entre cometes perquè per als que no és que ballen, sinó que portem la dansa a dins amb més o menys gràcia, mai ens abandona) de la dansa irlandesa i la majoria de coses que l´envoltaven últimament. Haig de dir que ha influït enormement el fet de que certes persones han ajudat a que em desmotivés, no entraré en detalls, és algo que he portat en silenci fins ara i que així restarà, a la meva memòria i el meu cor. Però quan després d´un assaig, d´una actuació, després de dedicar-li hores per trobar-te segons quines coses... la veritat, se´t treuen les ganes. Excloc d´aquesta desmotivació als meus alumnes, que son una raó per continuar fent, en molts sentits. M´encanta veure la il·lusió amb que s´ho agafen tot, la paciència que tenen i la voluntat. Deu ser perquè també em recorden a mi quan vaig començar.
Mai em va resultar fàcil dedicar-me a la dansa. Les primeres classes  me les vaig pagar amb 13 anyets treballant per les tardes quan sortia del cole (sí senyor, una ja te una edat i abans... els jovenets ens guanyàvem la vida...). feia arracades en un taller de 17h a 20hrs... I així els dissabtes corria a l´escola de ball i m´hi estava de 8h a 15hrs, “non  stop”.  I llavors vaig descobrir la dansa irlandesa... i la meva vida va canviar. Estic tant agraïda... Perquè m´ha permès arribar molt més lluny del que em pensava, pujar-me als escenaris, participar en trobades increïbles amb músics encara més increïbles. La dansa irlandesa m´ha unit a persones que son o han estat molt importants. M´ha portat inclús a anar de gira!!!! A compartir moments amb alguns dels millors ballarins del món.... I, si a sobre, un ex-alumne t´escriu i et diu que a les meves classes ha estat molt feliç: no és per estar agraïda? M´emociono només recordar-ho. Així que.... missió acomplerta.
Evidentment no em desvinculo totalment, continuaré donant classes i formant-me per ser millor professora. Però prou de mals rotllos, d´incomprensió i de falsedats. Això, per qui ho vulgui.
I be, he començat per aquí però prometo fer neteja a fons. La vida és curta però plena de sorpreses i hi ha milions de coses per fer i descobrir. Una retirada a temps fa que, malgrat aquests últims mesos, em quedi amb un molt bon record de tot plegat.
Fora de la meva vida a tot allò que sigui perniciós i perjudicial... Obrirem la porta per deixar entrar nous aires. I ara, a agafar el motxo.


13 de març 2012

TEMPS ABSURDS

Des de fa mesos tinc la sensació de viure temps estranys. Be, no és una sensació, és un fet. I no entraré a valorar tota la situació econòmica, política, mundial i local que ens rodeja, que és per posar-se a plorar directament. Parlo del que tens més a prop.
Visc temps en que una somriure fals, unes aparences construïdes a base de dir o fer allò que se´t demana, valen més que qualsevol mostra de ser un mateix. Temps en que sembla ser que gairebé ningú s´interessa pel que li passa al del costat (literalment) i en canvi aquests mateixos corren a xafardejar pel Twitter, fcbk i altres canals “interactius“ varis, el que sent, pensa o viu algú a qui ni tan sols coneixen, així de trist. Temps absurds. Temps d´oblit. D’ignorància i mala fe. De venes als ulls a les que els cecs s´acostumen amb tal d´escoltar el que volen sentir. Tants cops al dia haig de sentir les critiques a uns quants per part d´aquells que a ulls de qui critiquen son Deus…
Malgrat la soledat que em provoca ser conscient d´això i viure en concordança amb el que penso, n´estic contenta, de no pertànyer a tot aquell ramat que es creu més important perquè segueix el corrent mirant el cul de qui se li cagarà a la cara (perdoneu lo escatològic de la comparació).
Doncs això, que el ramat pels borregos... És que això de ser una proscrita és el que te... Que pots dir el que et vingui de gust.



PD: Dedicat a tots aquells que potser no somriuen tant sovint però que quan ho fan, saps que és de veritat.