28 de set. 2009

AUTOCONTROL :-)

Últimament intento controlar molts dels impulsos que ni tan sols m’adonava que tenia en el passat i que si ho feia, m’importava un comí amagar-los o no. Crec que la raó per fer-ho val la pena, i sigui com sigui, si al final no serveix aquesta, com que reconec que no em fan gaire be aquests gestos, doncs ja m’haurà servit de molt, ja hauré aprés a que les coses de vegades son més simples del que ens creiem i no cal complicar-les. Què difícil però! És que a mi em costa veure que hi ha situacions que es poden evitar i no sé a on està la línia entre donar-li massa importància a un fet que m’ha molestat o simplement passar i fer que no m’afecta, callar, meditar i portar el tema per dins, amb el risc que comporta de caure en un simple passotisme. És aquest balanç el que realment tinc problemes a mantenir. Suposo que el quid de la qüestió és que certs temes sense importància no t’afectin. Sembla fàcil eh? Doncs no ho és pas. Quins són els temes no importants? Qui determina la trivialitat d’un acte, d’unes paraules? Suposo que hauríem de pressuposar la bona fe dels que ens envolten, sense més. Tot i arriscar-nos a esdevenir il·lusos benpensants i, el que és pitjor, desil·lusionats. I jo la il·lusió, no la vull perdre mai.

10 de set. 2009

VULNERABLE

Sovint em pregunto si mostrar-me tal com soc, si dir el que penso, i el més difícil, el que sento, em fa més vulnerable. I si, potser si, tot i que no m’importa gaire. Perquè el que no em fa, és ser més dèbil. La por al rebuig, a la soledat, al fracàs, la he superada fa molt, ignorada alguna vegada, sola en companyia molts cops a la vida. Mai fracassada, el fracàs no existeix, només son intents benintencionats que no han arribat a bon port. El que hagi de ser, serà, i és llavors que miraré enrere amb calma, viuré gaudint, com faig, el present i intentaré no perfilar cap futur.
Podria explicar que va haver un dia en que creia que res no havia estat escrit per a mi, que res m’esperava més enllà dels tristos batecs d’un cor al que ningú mai entrava i al que al final, a força de soledat, jo vaig prohibir entrar a ningú. Podria explicar que mil cops vaig confondre les ombres amb la llum, quan ballaven davant meu a les nits, intentant convencem que les seguís.
Per sort fa molt que veig la vida com un regal, una caixa plena de sorpreses, de reptes, d’emocions. Un dia vaig entendre que només jo tenia la clau per canviar el meu destí. Ara, el mon s’obre a davant meu i m’ofereix tota la seva llum, tots els seus fruits, tota la seva màgia. I jo, que no vull ser desagraïda, no gosaria pas rebutjar, tan suculenta oferta.

8 de set. 2009

CARN JO?

I com és que no menges carn? Moltes vegades he sentit aquesta pregunta, me la fan cada vegada que m’assec en una taula nova, amb gent que no em coneix. És la pregunta del milió.
I el cert és que sovint no sé que respondre, no per manca d’arguments, sinó perquè temo avorrir l’audiència amb mil i una raons.
No soc vegetariana estricte ni molt menys, de fet menjo fins i tot peix de vegades i crec que l’agricultura i la ramaderia ecològiques estan fent que menjar carn si més no, no es tradueixi directament en fer-li un mal irreversible al Planeta. Si,si, al Planeta, aquell que per si sol era sostenible i al que nosaltres dediquem conscient o inconscientment hores a malmetre. Algú sabia que la meitat (la meitat!!!) de les selves tropicals, s’han destruït perquè el ramat hi pugui pasturar? Que es fan servir 10.000 l. d’aigua, un aigua que no tenim, que hauria de ser més cobejada que l’or o el petroli, per produir mig kg. de carn? La mateixa que la gent menja incontroladament, una carn/verí de la que pocs es molesten ni a esbrinar la seva procedència o producció. Apunteu dones: les “antibaby” (pastilles anticonceptives), una broma, al costat de les hormones que ens fiquem al cos a través de la carn. Per no dir que si ens mengéssim el gra que es fa servir per alimentar al ramat, la fam al mon desapareixeria d’un dia per l’altre, així de simple. A mi em remou alguna cosa per dins tenir aquestes dades.

I no sé vosaltres, però jo va arribar el dia en que em veia incapaç de mirar un animal viu (quantes vegades em sentit allò de , què monooooo, en veure un petit xai, una vaca alletant el seu vedell, un pollet) sabent que algun dia el sacrificarien, cruelment, sense miraments, que moriria sol i aterrit, amb la por escrita als ulls. De vegades em sorprèn la doble moral de la gent amb aquesta qüestió. Es posen les mans al cap pels toros (que ningú es confongui, jo també me las poso) uns toros que no maltracten fins que moren i que viuen una mitjana de 2 anys en absoluta llibertat, i en canvi no pensen en com milions de pollastres, per posar un exemple, viuen confinats i patint perquè se’ls hi trenquen les potes per manca d’espai i pel continu procés d’engreixament artificial al que son sotmesos, fins el dia que els maten o els trituren vius. Crueltat? Parlem de crueltat. I son la majoria, els que se’n van feliçment a qualsevol d’aquest restaurants de Fast Food a menjar-se unes cruixents aletes. Mmmmmmm!!!

No vull conscienciar a ningú, però crec que la suma de petits gestos pot canviar qualsevol cosa, vet aquí la meva petita contribució.

I tampoc desitjo estendre’m sobre el tema, suposo que hi ha molta literatura rigorosa al respecte, és només que em venen ganes de deixar anar tot aquest “rotllo” cada vegada que algú, molt sovint i amb un somriure entre sorprès i d’incomprensió em pregunta: I com és que no menges carn?

3 de set. 2009

Dedicat al Vicente Ferrer



Una vida, un gran cor
un desig i una ambició
Aquells als que vas posar nom
en virtut d’una il·lusió
ja no son orfes de mon.

Si, quan de temps lluitant
per fer sentir el dolor
Si, d´oblidats ulls negres
pregant per compassió .

Vas fer verds els camps
donant veu i ensenyant
incansable home de fang
vas fer brillar els ulls
d’homes i dones de sang
sense por al què diran.

Nens descalços que eren un
negre fum d’un dia lluny
i ara aquell silenci ja no és mut
vas portar un raig de llum
i ara canten a un futur.

Si, dones mudes d´ aire
canten al cel blanc
Si, homes sense casta
ja no temen al demà.

Vas fer verds els camps
donant veu i ensenyant
incansable home de fang
vas fer brillar els ulls
d’homes i dones de sang
sense por al què diran.
Un gran home, si senyor, una gran vida i una gran obra. Viuràs per sempre més al cor d´aquells, de tants, que vas estimar i dels que creiem en la bondad de les persones.