Visc un moment de relativa calma: feina tranquil.la, classes de dansa (tinc uns alumnes que no me’ls mereixo i he començat ballet de nou, com ho trobava a faltar!), bolos , poquets, ja sabem, la crisi…però que m´omplen tant..., nova casa amb vistes a mar (que si, que si, de lluny, entre l´estació i l´edifici de davant…) i muntanya, una satisfactòria relació sentimental, poquets amics però ben avinguts, projectes que començo amb el risc sempre present de no acabar-los, tranquil·litat amb tot plegat però... massa per mi? Qualsevol em diria, be, de fet ja m´ho recorden contínuament, que soc afortunada i que no em puc queixar, i en soc conscient, jo, cada dia quan em llevo al matí, d´aquesta fortuna però mira tu que també tinc aquesta tonteria de no conformar-me amb les coses amb que la majoria somia. Quan tot va sobre rodes, sento que em falta quelcom, que en qualsevol moment es trencarà aquest equilibri i ja començo a pensar si no sóc jo la que ho propicia tot plegat. Alguns hi diuen cul inquiet, altres m´acusen de no saber el que vull (aquest tenen una mica més de mala llet), la majoria no em fan ni cas esperant que es produeixi un booom que sempre acaba per arribar... M´ofego amb tanta calma, trobo a faltar el factor sorpresa, els riscos innecessaris (o no), una mica de bogeria o potser de seny... ja no ho sé. NO SÉ, NO SÉ... Quina angoixa de vegades, en no saber per on tirar. Un dia em llevo i el món, el meu és clar, no parlarem d´ell en general, em sembla meravellós. D´altres me´n vaig a dormir pensant què faig jo de productiu, que hi aporto, com podria canviar certes coses. I no em refereixo al fet de plantar-me a la Pça. Catalunya a protestar, que també està be, sinó d´algo més mundà, reconec, com és passar per la vida sentint-te útil i sabent que en un futur algú et recordarà per allò que vas significar. Pot semblar egocèntric, però, no ens enganyen, tothom ho és d´egocèntric, només que alguns, com jo, ho reconeixem públicament, i altres es posen la disfressa de mare Teresa de Calcuta, va a gustos.
En fi, aquesta és la meva reflexió d´avui, potser perquè s´acosten vacances i, així com tothom s´omple de bons propòsits a fi d´any, a mi em passa quan acaba la temporada de feina. Penso en com seria no tornar d´aquestes vacances i refer una vida de nou, començant de zero, mantenint allò que consideres valuós però descartant tot allò que ja no te sentit o cap al·licient. Però cal tocar de peus a terra, suposo que és el que li passa a la gran majoria. Així que, en el fons, no soc tant diferent de la resta.