28 de jul. 2009

AGRAÏDA



Jo controlo el que penso, el que faig, el que decideixo no fer. Jo m’he d´ estimar sent tal com soc, sense falsedats donades pel desig d’agradar. I si, potser no controlo els sentiments, però si l’efecte que aquests poden tenir a la meva persona, a la meva ment.
Jo decideixo que ja n’hi ha prou de queixes absurdes, de negres pensaments quan el sol surt cada dia. Jo escullo omplir o buidar el meu got, en funció de les meves necessitats, sense descuidar les dels demés. Jo puc acomiadar un dia trist amb un somriure a la cara.No puc canviar el passat, ni endevinar el futur, però si fer que la meva actitud dia a dia sigui d’agraïment. Pel que tinc, pel que soc, pel que puc arribar a ser, a aconseguir, pels que em demostren que els importo, pels que m’importen i tinc al costat. Pels que un dia vaig conèixer i ja no hi son. Pels que m’il·luminen amb una bona conversa, amb un sol gest. Agraïda a la vida que m’ofereix tant, al món que m’ha donat una oportunitat. Tot i que aquest agraïment, de vegades, costi d’expressar i trigui en arribar.




23 de jul. 2009

SOCIETAT MALALTA

Avui llegia la carta a un diari d´ algú que afirma que la nostre societat està malalta. I el fet és que molt pocs es paren a pensar en aquesta malaltia (i molt menys intenten buscar-hi un remei) aquesta que fa que en aquest precís instant uns seguin, com jo, a una còmode cadira, davant un flamant ordinador, complertament aliens al que passa a molts indrets, a masses indrets. Una societat la nostre a la que res ja commou, que dona per fet que els problemes, per passar més enllà d’unes fronteres, ja no l’incumbeixen, que dona la esquena a la realitat que suposa, per exemple, que dia darrera dia, una mare, en algun lloc d’aquest el nostre planeta que també maltractem a consciència, vegi morir al seu fill, contempli impotent com la fam li arrabassa, com alguna bomba li pren de les mans. Una societat que s’ha acostumat a veure a la TV com mor la gent, a centenars, perseguint un somni de paper que acaba convertint-se en malson, que considera que un atemptat a casa és una tragèdia i un a milers de kilòmetres, lo de cada dia, així, sense immutar-se, sense parar-se a pensar que aquells que moren no son pitjors, no son menys persones, que tenen una família, unes il·lusions, que surten diàriament a guanyar-se la vida per donar un futur als seus, a aquells que mai saben si en tornar, trobaran. Una societat deïficada per uns deliris de grandesa que ens fan oblidar que no fa tant nosaltres també estàvem al costat dels perdedors,dels oblidats, dels menyspreats. L’oblit ens fa petits. I el silenci, la ignorància, còmplices d’una dèria que no té compassió amb els dèbils, i que està portant a aquest món al que és ara mateix, una complerta bogeria, un joc en el que uns pocs, amb l’ajuda de la permissiva massa, decideixen qui te dret a viure, qui ha de morir i a qui no val la pena ni tan sols posar nom.

21 de jul. 2009

MIRANT AL CEL


M’agrada dirigir la meva mirada cap al cel i pensar que, malgrat que a molts llocs no pugui ser tant net ni tant accessible, el que jo veig, sota el que visc, sota el que ric, ploro, estimo.... és el mateix que veu algú altre a cents, milers de kilòmetres. El mateix que dia a dia amenaça amb desaparèixer per donar pas a la foscor, el mateix que algun dia ens castigarà per tot el mal que li fem. Però de moment el contemplo, igual que faig amb les estrelles, imaginant quantes ànimes ho estaran fent en aquell precís instant. Tant de bo pogués bufar fort i enviar ben lluny tot allò que li provoca ferides, retornar-li una mica d’aquest oxigen que ens empenyem en convertir en verí.
Mirant al cel, sembla que no hi hagin distàncies, que tots siguem una mica més germans, una mica més petits. Bastant més humans. Molt menys omnipotents.
Mirant al cel somio amb un món millor, amb una justícia que faci honor al seu nom, amb un final al patiment de molts, a la poca vergonya de tants. Somio que tothom el contempla com jo, sense res que, en travessar-ho, els faci tremolar en imaginar-se que la vida s’acaba avui mateix.

20 de jul. 2009

MÉS ENLLÀ

Es difícil no fer mal, no maltractar els sentiments dels que pensaren que la seva sort era per sempre, dels qui volien creure que el seu destí estava escrit. D’aquells que no entenien que estimar no vol dir posseir. No els culpo. En certa manera puc entendre el seu patir, la seva angoixa. Quan algú troba un oasi, desitja que mai s’acabi l’aigua.
Però jo no puc pagar el preu d’aquelles il·lusions trencades. Dia rere dia veig ombres que em volen fer creure que he fet malament, que no tinc sentiments, que he traït quelcom que no em mereixia. Ombres que m’envolten però que no deixaré que traspassin la línia. Perquè, què pitjor traïció que la que podria haver-me fet a mi mateixa? No m’ho podia permetre i no m’ho hagués perdonat mai. Qui hauria guanyat llavors? Els altres? Aquells que m’han demostrat lo poc que els importava? Tots els que ja no hi son perquè s’han fet amb el dret, no només de jutjar, sinó de creure’s que estan en possessió de la veritat absoluta? No entenen que la vida és un viatge meravellós que no té destí fixe, que no sabem a on ens portarà? El que si sé és quin camí és el millor per anar amb pas ferm. Que ningú em vulgui fer veure el contrari. I, si us plau, que cadascú passegi pel seu com més li plagui, amb pas decidit i somrient als qui es creuin. Seran molt més feliços i potser s’adonaran que, més enllà del fullatge d’un arbre, s´ obre un cel infinit.