28 de març 2012

FENT NETEJA



Estic de neteja. I no em refereixo a agafar escombra i drap i treure la pols, no… Em, refereixo que estic traient de la meva vida tot allò que no m´aporta res. Massa sovint ens aferrem a les coses simplement perquè en un moment donat van ser importants, perquè en alguna etapa de la vida ens van donar tantes alegries que, ara que potser ja no ho fan, ens costa, inclús ens fa mal, reconèixer-ho. Passa també amb les relacions humanes, un dia ja en vaig parlar al meu post Avui m´ha tocat reflexionar...

El fet és que ja portava temps volent “retirar-me” (ho dic entre cometes perquè per als que no és que ballen, sinó que portem la dansa a dins amb més o menys gràcia, mai ens abandona) de la dansa irlandesa i la majoria de coses que l´envoltaven últimament. Haig de dir que ha influït enormement el fet de que certes persones han ajudat a que em desmotivés, no entraré en detalls, és algo que he portat en silenci fins ara i que així restarà, a la meva memòria i el meu cor. Però quan després d´un assaig, d´una actuació, després de dedicar-li hores per trobar-te segons quines coses... la veritat, se´t treuen les ganes. Excloc d´aquesta desmotivació als meus alumnes, que son una raó per continuar fent, en molts sentits. M´encanta veure la il·lusió amb que s´ho agafen tot, la paciència que tenen i la voluntat. Deu ser perquè també em recorden a mi quan vaig començar.
Mai em va resultar fàcil dedicar-me a la dansa. Les primeres classes  me les vaig pagar amb 13 anyets treballant per les tardes quan sortia del cole (sí senyor, una ja te una edat i abans... els jovenets ens guanyàvem la vida...). feia arracades en un taller de 17h a 20hrs... I així els dissabtes corria a l´escola de ball i m´hi estava de 8h a 15hrs, “non  stop”.  I llavors vaig descobrir la dansa irlandesa... i la meva vida va canviar. Estic tant agraïda... Perquè m´ha permès arribar molt més lluny del que em pensava, pujar-me als escenaris, participar en trobades increïbles amb músics encara més increïbles. La dansa irlandesa m´ha unit a persones que son o han estat molt importants. M´ha portat inclús a anar de gira!!!! A compartir moments amb alguns dels millors ballarins del món.... I, si a sobre, un ex-alumne t´escriu i et diu que a les meves classes ha estat molt feliç: no és per estar agraïda? M´emociono només recordar-ho. Així que.... missió acomplerta.
Evidentment no em desvinculo totalment, continuaré donant classes i formant-me per ser millor professora. Però prou de mals rotllos, d´incomprensió i de falsedats. Això, per qui ho vulgui.
I be, he començat per aquí però prometo fer neteja a fons. La vida és curta però plena de sorpreses i hi ha milions de coses per fer i descobrir. Una retirada a temps fa que, malgrat aquests últims mesos, em quedi amb un molt bon record de tot plegat.
Fora de la meva vida a tot allò que sigui perniciós i perjudicial... Obrirem la porta per deixar entrar nous aires. I ara, a agafar el motxo.


13 de març 2012

TEMPS ABSURDS

Des de fa mesos tinc la sensació de viure temps estranys. Be, no és una sensació, és un fet. I no entraré a valorar tota la situació econòmica, política, mundial i local que ens rodeja, que és per posar-se a plorar directament. Parlo del que tens més a prop.
Visc temps en que una somriure fals, unes aparences construïdes a base de dir o fer allò que se´t demana, valen més que qualsevol mostra de ser un mateix. Temps en que sembla ser que gairebé ningú s´interessa pel que li passa al del costat (literalment) i en canvi aquests mateixos corren a xafardejar pel Twitter, fcbk i altres canals “interactius“ varis, el que sent, pensa o viu algú a qui ni tan sols coneixen, així de trist. Temps absurds. Temps d´oblit. D’ignorància i mala fe. De venes als ulls a les que els cecs s´acostumen amb tal d´escoltar el que volen sentir. Tants cops al dia haig de sentir les critiques a uns quants per part d´aquells que a ulls de qui critiquen son Deus…
Malgrat la soledat que em provoca ser conscient d´això i viure en concordança amb el que penso, n´estic contenta, de no pertànyer a tot aquell ramat que es creu més important perquè segueix el corrent mirant el cul de qui se li cagarà a la cara (perdoneu lo escatològic de la comparació).
Doncs això, que el ramat pels borregos... És que això de ser una proscrita és el que te... Que pots dir el que et vingui de gust.



PD: Dedicat a tots aquells que potser no somriuen tant sovint però que quan ho fan, saps que és de veritat.