27 d’ag. 2009

SOBRE L´AMISTAT


Sovint en el meu blog parlo de mi. Molt sovint, potser. Massa personal? Ah! Però això no és un blog personal? Una mena de diari modern. Jo sempre n’he tingut,de diari, m’he passat hores i hores escrivint en aquells diaris, bastant horteres per cert, amb candauet i clau inclosa, aquells que els pares, germans etc. podien obrir amb facilitat, tot i que jo em pensés que mai gosarien. En fi. Però avui no ho faré.

Avui vull parlar de l´Albert, ànima inquieta com no he conegut, una mica decebut de la vida però paradoxalment àvid d’experiències noves. De les seves rialles, els moments compartits d’alegria, de tristor. Molts anys de confidències, de converses profundes, de petits instants compresos. Li dono les gràcies per haver estat el meu alter ego tots aquests anys, som molt iguals i ho sabem. És una sensació única saber que amb només uns petits mots, una mirada, ja n’hi ha prou per dir molt.

Vull parlar de la Marta, que em va obrir els ulls un dia i em va dir que no tingués por, que el món era davant meu i aconseguiria qualsevol cosa. Que en una sola nit de paraules va fer canviar moltes coses. Que m’ha fet viure moments reveladors i moments durs que ara fan que tingui una visió diferent de la vida i les persones. Ara la tinc a prop i a la vegada una mica lluny. La vida , de vegades, et separa d’aquells que un dia semblaven ser part de tu. Però dono gràcies per tot el que em va donar, el que em va fer veure. Per donar-me l’empenta que em mancava per fer front a la vida amb un somriure.

Vull parlar del Pau que un vespre em va dir: Qualsevol dia, quan menys t’ho esperis, potser després de pensar que has fracassat varies vegades, obriràs la finestra del teu cor i apareixerà algú que te’l robarà. I aquell dia, si aquella persona no et veu tal com ets, si no aprecia la Mònica que té al davant, deixa-ho córrer. Però n’estic segur que apareixerà”. Me n’alegro que no s’equivoqués i encara més de comprovar que obrir aquella finestra ha resultat mil vegades millor del que podria haver esperat. potser perquè mai ho vaig esperar. Avui el Pau ja no hi és, ja no podré tornar mai més a sentir paraules com aquelles dites per ell, però recordaré sempre els seus consells, la seva generositat, i que va ser com un segon pare per a mi.

Vull parlar de la Olga amb la que vaig compartir confidències d’adolescent, amb la que vaig descobrir tantes i tantes coses, també bones i dolentes, d’això es tracta, suposo, amb la que després he aprés que res no és el que sembla.

Vull parlar de la Maite que amb les seves dolces paraules m’ha servit moltes vegades d’inspiració, a la que mai he vist enfadada, que em demostra que la saviesa de la gent es troba en les seves accions. Li agraeixo infinitament la seva paciència, el seu saber estar, la seva coherència.

Vull parlar d’una amistat que és molt més que això, que és aquella que ha sorgit d’un desig, d’un somni,amb la que he aprés que allò que creia que no existia, si que té un nom i a més és tangible. D’una amistat plena d’instants de complicitat, d’emocions descobertes, de sentiments desconeguts abans. Aquella que m’acompanya cada dia i que sé que ha canviat moltes coses per sempre, la que m’ajuda a ser millor persona, la que per més sincera, te una vàlua incalculable per a mi.

I podria parlar de molts més. De tants que tinc a prop o lluny, dels que passi el temps que passi saps que hi son, dels que m’han donat tant i m’han demostrat que l’amistat no és només un mot. Dels que escolten,sense jutjar, però amb una critica conversa després. D’aquells que un dia van aparèixer i que en molts casos, masses potser, ja no hi son, però que han deixat la seva empremta, i dels que han continuat al meu costat any rere any, compartint noves il·lusions, enyorant temps passats, agraint el present que compartim.

Fa poc em vaig proposar donar les gràcies per escrit cada nit, a mode de reflexió, per les petites coses que m’han passat cada dia i per les més grans que em van passant a la vida. Una d’aquestes és l’amistat. Dono gràcies per l’amistat que m’ha estat oferta tants cops, per l’amistat que perdura en el temps, per la perduda pel camí però que un dia va significar molt, amb això en vull quedar. També per la no amistat, per què no?, aquella que no se m’ofereix i que per tant m’ajuda a saber escollir, a apreciar més la de veritat, la que em resta.
I només demano poder correspondre, saber consolar a algú en algun moment, riure en companya i que aquest riure ompli un instant, donar el que pugui tenir bo de mi, compartir i que part del meu jo quedi per sempre més en la memòria de algú. Potser és demanar massa però sé que pot ser i jo vull oferir tot el que pugui a qualsevol que entengui, que certs moments a la vida, perduren per sempre si els ha unit una bona amistat.
(* Per cert, els noms que apararèixen no corresponen als reals)

5 d’ag. 2009

CARTA DEL CAPITÀ MANGOURAS


“Estimo el mar tant com la meva pròpia vida, porto el salnitre a la meva pell, m’han tractat com a un criminal, com a un terrorista, però jo vaig fer el possible per evitar el desastre y estava disposat al major dels sacrificis, donar la meva vida. Imploro a tots el vostre perdó” ( Carta de l´Apóstolos Mangouras, capità del Prestige, als habitants de Muxía)

Set anys, set interminables anys per fer justícia. I la cosa no acaba. Algú de veritat creu que aquest home, de prop de 80 anys, retingut de manera quasi il·legal, a qui ni tan sols se li ha permès tornar a la seva terra, és el veritable culpable d’allunyar aquell buc de mort, d’un fet que ens va convertir en la vergonya d’Europa, que va maltractar de nou una terra que ens dona fruits i ens acull sense cap mena d’interès? Intueixo que aquesta justícia mai arribarà. On estan aquells que van certificar el bon estat del vaixell, on aquells que van decidir contra tota recomanació dels experts, remolcar el Prestige mar endins, on la naviliera propietària? On queden aquells politics de pacotilla, inútils per defecte, que no tan sols no van saber actuar a temps sinó que quan ho van fer van ser tant arrogants que van ficar la pota fins al fons?
Quina vergonya. Vergonya d’uns governants que saben que quan la necessitat acuita, qualsevol solució és bona, i per això fan callar als afectats a cop de talonari.
No sé si haurà justícia pel Mangouras, però és segur que no la hi ha hagut per la costa d’una Galícia a on les roques del mar s´ofeguen, que massa sovint ha esdevingut una bassa de mort, que continuarà patint a falta de recursos destinats a la prevenció d’aquests desastres que acabaran per convertir-la en un cementiri negre.