Mesurar les paraules. Mesurar el to. Mesurar el què, qui, com. Mesurar el que t´afecta, o el que dius que t´afecta. Esborrar un passat pròxim només perquè el present demana lloc. Sense pietat i sense miraments. Mirar més enllà d´una finestra i decidir que el "no problema", el tens tu. Pensar que també hauries de fer perquè res no sigui així i que no tot és perfecte. O bé, que tu no ets perfecte. Que ets un tap de suro enmig d´un mar en el qual sovint t´ofegues. Perquè en les tempestes ningú t´ha ensenyat a nedar. I el que és pitjor, ningú et llença un salvavides massa ocupats en salvar-se a si mateixos com estan.
Reafirmar el que creus sobre la vida, sobre l´amor. Veure que al final només una es pot estimar més enllà de les paraules, que ningú confiarà 100% en tu, ni en el que fas, ni en el que dius o penses. Perquè tots saben més que tu i ni tan sols escolten. Et retallen les paraules i t´imposen el silenci fent-te creure que el que dius no té sentit. Avui deixo de dir això, demà callo per sempre.
I alhora aixecar la mirada i deixar que el fred et congeli el somriure, perquè el sents, perquè SENTS, i perquè ha sortit el sol i comprens que passi el que passi, mai has de caminar mirant a terra sinó somrient a allò que tens davant. Encara que sigui amb una tireta més al cor.
