21 de gen. 2018

2017

2017. Quin any…

Ja a finals de gener del 2018 no puc per menys que fer balanç (ho intento cada any però no sempre ho aconsegueixo…) dels mesos que he deixat enrere. Positiu? Negatiu? El temps  t’ensenya que mai hi ha res 100% positiu o negatiu. Moltes coses positives, algunes negatives, i canvis que sempre, sempre, son a  millor. Perquè són ells el principi de totes les coses.

El 2017 m´ha arrencat una part de la meva vida que em va omplir moltíssim, que em va ensenyar a créixer com a persona, a gaudir de petits i grans moments. El 2017 s´ha endut una relació que va ser màgica. I que és sinó la vida que aquella empremta que l´amor en qualsevol de les seves formes deixa al teu cor? Ell és el motor de la nostre existència, i com renegar doncs? Malgrat s´acabi o malgrat agafi formes que pensàvem que mai estaríem disposats a acceptar. GRÀCIES, així amb majúscules, pel temps compartit, pels sentiments a flor de pell i pels moments preciosos.

El 2017 també s´ha endut algunes il·lusions que, tot i que han passat de llarg, potser deixaran pas a d´altres que mai havia plantejat. Res por ser 100% com volem però la màgia de viure roman en saber aprofitar allò que la vida ens posa davant i que val la pena. Així que no em queixaré pas, ans el contrari. Dono gràcies per moments que m´han fet, que em fan, qui soc ara, qui vull ser, la persona en què intento convertir-me cada dia per oferir el millor de mi mateixa a qui ho vulgui agafar. I per aquells que em donen la oportunitat d´aspirar coses noves, sàvia nova, experiències colpidores.
Per tant, el 2017 m´ha portat canvis, però també retrobaments, amb  mi mateixa, amb aquells que sempre han estat i estaran, amb una part que creia oblidada però que reneix amb força. Una força menys ingènua però igual de decidida i positiva.

Cada instant, cada persona en el camí, cada experiència que ens treu un somriure, cada petita partícula d´aquells somnis que restaven al teu imaginari un instant i que per moments es fan realitat, t´aporten una riquesa tant infinita... i un immens agraïment... Mentre encara la més mínima cosa em sorprengui, mentre qui menys t’esperes et doni una gran lliçó, mentre la teva ment s´obri a mil sensacions que ni sabies que existien dins teu, mentre la música continuï acompanyant-te en el camí, no d´una manera supèrflua, sinó emocionant-te com el primer dia, de veritat, de llàgrima, de cor, tot haurà valgut la pena. Tot. Una cosa és escoltar una melodia, acompanyar-la amb el teu cant, i una altre és que t´arribi ben endins, d´aquella manera en que el pit sembla que se´t sortirà del cor perquè t´arrenca emocions intenses de veritat. Soc afortunada de sentir-ho així.

He de dir que també hi ha hagut persones realment decebedores, aquelles que viuen una realitat de la que jo he intentat mantenir-me al marge sempre. La de la hipocresia... És tanta la que ens envolta... que quan la veus (mare meva, quin fart de trobar-te gent hipòcrita, llepa culs d´aquells a qui critiquen o han criticat fins l´avorriment....) Un món absurd del que tinc la sort d´haver fugit i no pertànyer... del que també aprens. Més del que et penses.

Però pesen més persones tant autèntiques que han aparegut, tant colpidores, tant... PERSONES.... de manera que la resta es queda ,petita no, petitíssima. Això és el que m´emporto. L´autenticitat, la bona fe, les paraules ben intencionades, les oïdes que t´escolten i no fan veure, ESCOLTEN, sense interessos, sense segones, perquè sí, perquè valoren la importància de la conversa, de les paraules grans i no pas buides. Altres ja hi eren, hi han estat sempre. Són el meu món.

Així que 2017, GRÀCIES. Per tot. Pel passat, pel present i sense cap mena de dubte, pel futur. Aquell que m ´espera i que em durà noves experiències que continuaran fent-me créixer com a persona. Espero saber estar a l´alçada. De tot cor.


4 de juny 2017

"GENTE BIEN"

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. I no pel fet d´haver-me de justificar, a aquestes alçades, pel que faig, faré o vaig fer, sinó perquè m´indigna que encara volti pel món gent que s´ha quedat a l´era del Cromagnon. Persones que semblen normals en aparença però que en el fons no han evolucionat, ni com a part d´una societat, ni com a animals pensants. I mira tu que algunes semblen normals, fins i tot raonables… Però no, allà les tens, ancorades a un passat que pensava, sent com soc de Barcelona i havent-me mogut en certs cercles, estava en extinció, si més no, entre la gent que m´envolta o que un dia em va envoltar.

Les relacions humanes comencen. Sovint es perllonguen en el temps en una mena d’èxtasi que vols que no acabi. I la majoria de vegades, arriben a un final, més o menys esperat, més o menys desesperat. De millor o pitjor manera. Amb més o menys trauma. Però s´acaben.  I això té conseqüències. Especialment quan es tracta de les relacions de parella. En el meu cas (i suposo , que en el de la majoria), es va produir una estampida de tota una sèrie de personatges que, imagino, van considerar que no  era mereixedora del seu temps. Fins aquí tot correcte. Inclús normal, diria, donat que la gent té tendència a posicionar-se sense conèixer, en la majoria dels casos, i com es diu en castellà, “de la misa la mitad”.  De sobte, ets mala persona i punto. Es donava la casualitat que quan em vaig separar de la meva ex parella, només feia, després de 9 anys de relació, sis mesos que ens havíem casat. Un drama.

I aquí és quan els galls d´indi despleguen les seves plomes en el seu màxim esplendor, quan surten els cavernícoles per donar per fet i  considerar que el meu casament era totalment premeditat per, una vegada consumat, separar-me i quedar-me amb tot el patrimoni del meu pobre espòs.

OK: analitzem la situació: home i dona es casen després de 9 anys de relació. Dona deixa a home als sis mesos. Hi ha un pis pel mig, uns diners... mmmmm, mala pècora! Mala dona! Una aprofitada!
Doncs senyors. Permetin que els hi obri els ulls. Son vostès uns desgraciats. Sí, no pel fet de jutjar-me, això ho fem tots, sinó pel fet de considerar que una dona com jo, nascuda al S.XX, viu al S. XV, pertany a segles anteriors, mai ha guanyat un duro a la vida, ha estat una mantinguda i, a sobre, li ha tret els quartos al seu pobre marit que ha posat tot el seu patrimoni a disposició de la malvada dona amb la que ha compartit uns anys feliços de la vida.

Permeteu-me també que us digui que tampoc deixeu en gaire bona posició al vostre suposat amic, no, que es veu que era cec i no veia més enllà de les seves sabates i no s´ho va veure avenir. Permeteu-me també que us expliqui que les parelles avui dia compren pisos al 50%, la venta del qual poden invertir en comprar un segon pis a MITGES (50% senyors, no en papers, sinó en diners que encara una servidora deurà al banc durant, almenys, 20 anys més). Disculpeu-me si us explico, perquè ho entengueu, que una dona del S.XXI pot aportar amb el seu treball diari, al que acudeix sense faltar dia sí i dia també,  bastants més calers que aquell a qui es veu ha de desplomar Em sembla vergonyós senyors. I sobretot, senyores, que aneu de modernes i d´emancipades. Sou unes retrògrades i esteu totalment acomplexades en pensar que una dona avui dia no aporta res al matrimoni, a les relacions, a la vida i a l´amor. Que, simplement una va d´aprofitada per la vida. Increïble!

Si us plau, per la propera (a mi ja m´és ben igual), penseu dues vegades abans de deixar la figura de la dona en tan mala posició, aneu més enllà del simple bo-dolent de la relació, i cobriu-vos una mica menys de glòria. Li fareu un favor al món i, això segur, a vosaltres mateixes.

Per cert: continuo guanyant-me les garrofes com la majoria dels mortals, el meu patrimoni és el mateix que quan vaig néixer: cap. I continuo devent una quantitat depriment de calers al banc que corresponen al 50% d´un pis que tampoc gaudeixo. 

“Y ahora vas, y lo cascas”

12 d’abr. 2017

SOMRIURES SINCERS

La vida és un somriure. I no un de fals que s´ofereix per caure simpàtic i semblar meravellós a tothom o “perquè toca”. No. Em referia a un somriure d´aquell qui te l´ofereix des del cor, amb una mirada que va més enllà i amb una intenció transparent. Hi volta tanta gent que te un somriure meravellós capaç d´alegrar-te el dia i no ho sap... Intueixo, de vegades, que potser no son tan populars, ni tan “perfectes”, ni tan simpàtics... i que per això, potser, es creuen menys. I no saben veure que son més importants, molt més persones, molt més genuins que la resta. Jo he aprés, amb el temps, a saber qui et pregunta “com estàs?”, esperant una resposta, i qui abans d´acabar la mateixa frase quasi ha girat cua... Amb elegància, això sí, i uns llavis perfectes. Que no cal home, que no m´interessen les teves preguntes de "pega". Això sí, visca els somriures sincers i les persones de veritat.

11 de febr. 2017

CRISI DELS 40



40. Van arribar. Només 40, diran alguns… Si no ho sembles pas!, diran uns altres… Però senyors i senyores, el temps passa, el temps ha passat, de fet, i reconec amb certa resistència i una mica de vergonya que, que vols que et digui, a mi fer quaranta, m´ha afectat i m´ha donat pel sac. Algú m´havia parlat de la famosa crisis. Molts de fet, em deien allò de que la edat només és un número (la majoria que ho feien, haig de dir, encara no han arribat a veure un 4 i un 0 a sobre d´un pastís.. ai amics! Jo també deia el mateix…, m´ho expliqueu d´aquí a una temporadeta…). Bé, al que anava. Que sí, que tinc la típica crisi dels 40. I què? És que és molt seriós això de trobar-te 10 cabells blancs nous cada dia que abans no apareixien, pensar: serà massa tard per això o per allò altre?, que et diguin de vostè els adolescents, no els nens, no, els adolescents!!!, que comenci a fer-te por que caiguin les carns, que t´arruguis com una pansa o que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer. Perquè tot això passa (o em passa), però de veritat, que no són imaginacions meves, no: PASSA.
No és que estigui en pla pessimista, jo no sóc així, però no puc evitar pensar que aquesta és una etapa poc fructífera de la meva vida, en el sentit que em sembla com si ja ho tingués tot fet, no engego projectes nous, no somio coses noves i no em motiva res en concret. I, compte!, no és que estigui insatisfeta amb la meva vida, no em puc pas queixar, però la meva ment inquieta sembla que es negui a acceptar que no cal estar sempre pensant “més enllà”. No sé, és una sensació ben curiosa i que dóna pel sac. Aquesta és una etapa en la qual la majoria de les meves amistats properes i no tan properes, encara estan engrescades amb els fills, que jo no tinc, amb projectes nous perquè per causa de la crisi han tingut la mala (o bona, mai se sap) sort de quedar-se sense feina... I jo no. Com que sento que ja ho tinc tot fet, escolta. I doncs? Escric un llibre? Ho engego tot i em dedico a viatjar pel món? Adopto un nen? (aquesta és la més radical i no voldria pas frivolitzar amb el tema...) M´apunto al gimnàs i em torno boja amb les abdominals? (ah no! Que això ja ho he començat a fer i he tornat al punt de “que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer” i porto camí de tornar-me vigorèxica, sort que haig de treballar 8 hores al dia... Sempre he estat una mica excessiva, jo). Potser començo per actualitzar més sovint aquest bloc que, quin desastre...
I veig que vindran els 50, els 60... I m´entra com una angoixa... 50? De veritat, que ningú s´ofengui, però és que em fa pal només pensar-hi... 60? A veure si arribem...

Nota.:Rellegeixo el que he escrit i no puc evitar riure. Si cada dia conec gent increïble i els amics de sempre hi són pel que els necessito! Si tinc un "cuerpo serrano" que moltes de 30 voldrien tenir... (si no m´ho dic jo...) Si no tinc preocupacions importants i faig el que em dona la reial gana. Si, si... La cosa no és tant greu... O sí? Meditació. He decidit que em dedicaré a meditar. A veure si em centro. Ai mare!

23 de jul. 2015

LUDOVICO I L´ART DE DESPERTAR CONSCIÈNCIES

Avui només volia escriure per compartir aquest meravellós tema d´un gran mestre, el Ludovico Einaudi. Vaig tenir el gran privilegi de gaudir de la seva música, de la seva màgia i del seu art, en directe,el passat dissabte. Indescriptible. Tantes hores que m´ha acompanyat, tants moments màgics creats per unes mans i una ment virtuosa...




Aquest va ser un d´aquells que et deixen sense paraules i et fan adonar, de la sort que tenim en aquesta vida de poder fer nostres pedaços de temps que restaran per sempre a la memòria, malgrat els agredolços, malgrat les soledats en companyia. Qui necessita res més?

25 d’abr. 2013

FELICITAT


No permetré que res ni ningú em robi els meus somnis, que me’ls trepitgi simplement perquè no hi confia a la vida. Perquè no és just, perquè masses cops ho han intentat i sovint ho han aconseguit. I encara que dolgui ser conscient que hi han decisions que s´han de prendre en solitari, les il·lusions em guien el camí, i el destí. Adéu a aquells que hi veuen traves allà on jo hi veig futur, que intenten enfosquir allò que em fa feliç. Si voleu compartir la meva alegria, sereu benvinguts. Sinó, a pastar. Gent que es preocupa massa (d´un mateix, és clar). Tolerància 0.


Felicitat!

19 d’abr. 2013

QUE NO US ENGANYIN


Últimament moltes de les meves amistats al Facebook pengen aquest escrit:

VERGONZOSOOOOOOOOOOOO DIFUNDIR NOTICIA: Hola, me llamo David Herrera. Trabajo en el INEM (hoy SPEE). Os quiero contar una pequeña anécdota para que ilustre otro de los disparates que ha llevado a España a estar como está.Atiendo a un señor, sus rasgos denotan que es de origen marroquí. No habla español..., practicamente nada. Le pido la identificación y oh, no tiene NIE,tiene DNI. Está nacionalizado. Rapidamente me pregunto cómo una persona que está nacionalizada, no sabe hablar castellano. Y no es porque sea marroquí de nacimiento, es que me asombra cómo se puede vivir 10 años en un país y no aprender el idioma, al menos para mantener una conversación, y mucho más, como se llega a obtener la nacionalidad. Pero vamos, que opino lo mismo de los alemanes que llevan aquí un década y ni papa. Seguimos. Observo su vida laboral. Comienza el alucine. El hombre trabajó en su día un añito,practicamente justo, de forma más o menos seguida, en bastantes empresas, en muchas termina por baja voluntaria. En una de ellas genera situación legal dedesempleo (es despedido) y con el año raspado solicita paro. Bien, 4 meses de contributiva. Al agotamiento, subsidio con cargas familiares (residentes en marruecos) y mayor de 45 años, 24 meses de subsidio. Tras cobrar el subsidio,milagrosamente, y tras estar 28 meses (casi dos años y medio) como demandantede empleo, parado, oh milagro, se coloca al mes de terminar de cobrar. Vuelve a trabajar de forma más o menos seguida en distintas empresas, en algunas de las cuales termina con baja voluntaria y tal. Misma dinámica laboral. 2 meses por aquí, 1 mes nada, 3 meses por allá... Y he aquí que el hombre junta justito 180 días, qué milagro. Pues hala, subsidio de cotización insuficiente con cargas,21 meses. Tras el agotamiento, cobra el prodi, 6 meses más de subsidio. En todo ese tiempo ni una colocación, nada, ni un trabajito. Entre medias, el señor se ve que pidió la nacionalidad y se la dieron. Bien , ahora, tras cobrar todo lo cobrable, se larga a otro país de la UE, con su condición de ciudadano comunitario. Una reflexión. Este hombre ha venido de otro país, supuestamente a buscarse la vida, ha trabajado año y medio, y se le ha dado 55 meses de prestaciones por desempleo, más de 4 años y medio, y la nacionalidad. Cuando estaba cobrando prestaciones ni siquiera se ha molestado en aprender castellano. Juro que el caso es verídico. He visto algún caso más bestia todavía, pero esto ha pasado esta misma mañana y he alucinado. Así nos va.Igual de vergonzoso es la situación con los casos que llegan de nacionales de nacimiento que buscan la misma dinámica de trabajar lo justito para generar derecho. La cosa es que es todo legal, al señor no se le puede decir ni mu. Si a esta picaresca, nacional y extranjera, se le añade el resto de problemas del país, ...... Y entretanto un AUTONOMO trabajando, tributando y inspeccionado cada dos por tres , no tiene ni derecho a paro, ni sabe como alimentar a su familia…..¡ QUE PAIS DIOS MIO.!!!!!! Que circule esta noticia, a ver si llega al lugar adecuado y se le pone remedio a esta barbaridad!!!! POR FAVOR PEGAR ESTO EN VUESTRO MURO Y QUE CIRCULE, ES UNA VERGUENZA!!!!!!

La gent ho penja tota ofesa, posant-se les mans al cap i, per suposat, donant per fet que la informació és verídica sense cap mena de dubte. I jo insisteixo. Si la immigració fos el mal d´aquest país, fa molt de temps que hauríem sortit de la crisi. Aquest tipus de rumor només fa que desviar l´atenció dels qui son els veritables culpables de la situació, no només a Espanya, sinó a molts altres països. La gent parla d’immigració com si els immigrants fossin ninots, o números, ens oblidem que són persones? Com podem deshumanitzar-nos tant?
I, transcric un text que he trobat en un blog, amb el que hi estic molt d´acord:

"No hay mejor caldo de cultivopara la xenofobia y el racismo que las épocas de crisis. Cuando falta el empleo y muchas familias tienen enormes dificultades para llegar a fin de mes, es muy fácil inflamar los ánimos acusando a los inmigrantes de todos los males de la economía patria. Como, además, los inmigrantes no suelen tener muchas posibilidades de defenderse de las acusaciones que se lanzan contra ellos, sólo se oye la voz de sus contrarios.
El texto que incluyo más abajo acusa a una familia marroquí de vivir totalmente de las subvenciones de la Generalitat catalana. Para dar más verosimilitud, elautor del correo alude a las palabras de una persona que se supone que trabajaen una ONG de ayuda a los inmigrantes.
Como buena cibertrola está llena de generalidades y de datos que son imposibles decontrastar, pero que suenan a verdad, y ya sabemos: piensa mal y acertarás. Asíque, ante la duda, se considera que es cierta"

(AQUI ADJUNTA EL MATEIX TEXT QUE HE COPIAT A DALT)

Si us plau, a mi que em mostrin papers oficials, total destinat a subvencions i noms i cognoms dels receptors finals. La resta, és només un rumor, probablement difós amb molt mala llet ves a saber per qui. Jo he conegut immigrants de tot. El mateix puc dir dels d´aquí. Gent que no ha treballat a la vida i que ha viscut de gratis a costa de l´Estat. Milers de cops he sentit aquella frase de: “jo passo de treballar perquè em surt més a compte cobrar el subsidi d´atur…” De tot hi ha a la vida, però a mi aquest tipus de discurset em cansa. De veritat. Que ningú es deixi enganyar i comencem a distingir i assenyalar als veritables culpables.

I finalment us deixo un enllaç perquè hi reflexioneu. Malauradament la historia es repeteix una i altre vegada, això ja ho hem vist a Europa en el passat. No aprenem.



Imatge: El Pais