15 de jul. 2010

SOC CATALANA

Soc catalana. Catalana perquè he nascut en aquesta terra que estimo profundament, tot i que també reconec que em sento de allà a on vaig i em tracten be. També soc doncs espanyola, no només per la raó dita abans, sinó perquè les meves arrels provenen precisament de terres que poc tenen a veure amb la que em trobo ara i que també estimo ni que només sigui pel que signifiquen per algunes de les persones que m’envolten. Però no perquè pensi que aquesta és indissoluble o perquè el meu passaport ho digui. Sentiment. Es tracta d’això.
I és de vegades, en aquesta constant contradicció que son precisament els sentiments, que penso que no cal defensar el lloc a on vius, a on sents que pertanys, que el mon hauria de ser un i no hi haurien d’haver pàtries, ni banderes ni barreres, ni fronteres imposades. Però per altre banda hi ha sentiments que no es poden deixar de banda, i vivim dins un sistema que és el que és i del que difícilment podem sortir tot i que cadascú a la seva manera, faci esforços per no entrar en certs jocs, i que una s’ha de decantar per alguna cosa ( o no, però en tot cas no obviar situacions injustes).

És en aquest últim context en el que haig de dir que em fa ràbia veure com certs sectors, certes persones dins i fora de Catalunya, critiquen, ja no una qüestió política, sinó una qüestió de sentir. A mi se’m pot imposar moltes coses, des de dins, des de fora, però els meus pensaments, el meu cor, em pertany. I per això no entenc que tos aquests que defensen una Espanya unida, no respectin la totalitat d’aquesta Espanya, amb les seves diferències, les seves particularitats, les seves senyes d’identitat. Què és ser espanyol? Com algú es pot autoproclamar com a tal quan no defensa les llengües, les cultures i tot allò que en referència a aquest país que suposadament estimen, està en clar desavantatge? Cal defensar la llengua castellana? Si estimes Espanya, defensaràs les llengües de l’estat que estan en perill no? Les cultures que es poden perdre i que formen part d’aquest país que diuen estimar. Si no és així, menteixen. O s´auto enganyen. No es consideren espanyols doncs, sinó madrilenys, o sevillans, o ves a saber de quina regió. Llavors, que no critiquin que algú defensi Catalunya. En aquest aspecte son iguals que aquells que critiquen. Així que no hi tenen arguments tot i que els esgrimeixin com si de la Santa Inquisició es tractés.

I que algú, si us plau, els hi ensenyi a respectar una terra que, en molts casos, els dona de menjar, per molt que aquesta qüestió doni pel sac. És molt maco agafar la riquesa que els hi dona Catalunya (i d’aquí que proclamin que és i serà sempre part de l’estat espanyol), i per l’altre menysprear tot allò que aquesta regió te de particular, les seves gents, els seus costums, la seva llengua... Si no ens estimen, que no ens estimin per res. I si pel contrari tant espanyols es senten que creuen que han de defensar aquesta terra com a seva, que defensin tot allò que la fa com és i reconeguin la historia que hi ha al darrera. Crec que és el mínim que poden fer si no volen sentir que l’únic que som a l’estat, és una colònia espoliada.