23 de des. 2009

PRESENT


El dia a dia que em sorprèn minut a minut. El sol dels matins, el regal de respirar,el mirar més enllà del que tens davant, el compartir, tenir la capacitat de deixar volar la imaginació sense renunciar a la realitat, el fer que un moment gris sigui una llum que t’il·lumini per la propera estació freda. No donar per fet que hi ha coses que tindrem per sempre. No avergonyir-nos pel plor. Gaudir dels somriures, dels moments,d el matí i de la nit, de la companyia, de les converses i els silencis, dels que tenim a prop i dels que resten lluny, del lloc a on ens arrelem i d’aquells que visitem pensant que ens hi podríem arrelar. De la pluja que és vida. De la energia del sol.
I quan miri enrere no contar els anys passats sinó les experiències viscudes, aquelles que em fan el que vull ser en un futur en el que no necessito pensar, perquè cada pensament destinat a ell ocupa massa espai en el apreciat present que he escollit acaronar.

26 de nov. 2009

MOLT A APRENDRE


Està clar que no ens eduquen perquè puguem desenvolupar tot el nostre potencial, com a persones i com a peces d’un puzle enorme que es diu mon, que s’anomena humanitat. Ens eduquen per abocar permanentment al conflicte el nostre costat espiritual i el nostre costat científic. Molts pocs, no els suficients, posen atenció ni es paren a pensar que els valors han de ser inculcats des de petits, uns valors universals que respectin totes les cultures, a on aquestes cultures, junt amb la pròpia natura, siguin una font inesgotable de saviesa de la que s’ha d’aprendre. Valors com la bondat, l’altruisme, l’agraïment, el respecte pels demés i, el que és el principal motor de tot , per nosaltres mateixos. Per què una educació basada en la competitivitat, l’egocentrisme i el individualisme? A on ens ha portat fins ara?
Tenim molt a aprendre. A viure, a conviure, a respectar... Tant de bo arribi el dia en que l’escola sigui una escola de la vida, de les persones com a individus poderosos que poden canviar les coses perquè el mon sigui més just, perquè la gent miri al cel i es senti agraïda pel que veu, pel que toca, per tot allò que te a l’abast i del que pot fer un bon ús. Somio amb una educació que ens faci veure que l’avanç de la humanitat no ha d’entrar en conflicte amb l´entorn, amb allò del que provenim. Que ens ensenyi que no cal triar entre home i natura perquè al final, no som el mateix? Nosaltres també som part d’aquest món. Ensenyem a respectar-lo i a respectar-nos!

11 de nov. 2009

ALTRUISME

M’equivoco en desitjar que els meus somnis d’ahir esdevinguin la meva realitat d´ avui? Potser si. Potser no hauria de desitjar res i qualsevol cosa que vingués ja m’estaria be. Però soc inconformista en aquest sentit, no ho puc evitar, tot i ser conscient i donar gràcies per la meva sort en molts aspectes. I sé que les coses sempre es poden millorar, que les persones no s’han de descuidar, que les relacions a força d’esperar i no actuar, es deterioren. Potser voler que tot sigui perfecte és demanar massa. Però és que quan has conegut aquesta perfecció, és difícil donar passes enrere.
Sé que el secret quan dones, quan fas, quan t’entregues sense condicions als demés, és no esperar res. És en aquest punt que la majoria fallem, desitjant que els nostres gestos siguin correspostos. Jo lluito desesperadament per assolir aquest altruisme tant necessari, de vegades ho aconsegueixo però de vegades, quan la càrrega emocional és forta, no. És llavors que em fa por el fet de que arribi el dia en que em cansi d’esperar, en que em deslligui d’allò que considero no em dona prou. I m’equivoqui.

22 d’oct. 2009

PETITA


Tot canvia, res no resta igual en aquest equilibri natural que la Humanitat destorba tan sovint, tot està en constant moviment en un món canviant del que creiem ser amos i senyors quan només conformem una petitíssima partícula d’un entramat perfecte , d’un univers tan complex que segurament mai desxifrarem del tot.
Si, som petits comparats amb la immensitat del Planeta, per no dir del que l´envolta. Insignificants i alhora destructius. Però jo no he nascut arbre, no soc pedra, no soc mar. Soc persona, ésser viu com tants altres d’una espècie que no considero superior però que al cap i a la fi, és a la que pertanyo. I què puc fer doncs? Pensar globalment, si, ser conscient d’aquesta petitesa i intentar canviar tot allò que ens fa desmereixedors de gaudir d’uns recursos generosament posats al nostre abast? Em preocupa reflexionar sobre tot plegat i mai decidir-me a viure en harmonia amb els meus pensaments. Perquè fa ràbia, i sé que no és el camí, pensar que si no hem de fer res a nivell individual, potser seria millor viure, com la immensa majoria, en la ignorància i la total desídia.

8 d’oct. 2009

ARRELS

Fins quan aquesta por irracional a mirar enrere en algun moment d’un futur incert i adonar-me’n que m’he perdut el món. Per què? Quan no puc desitjar més, quan la vida em somriu? Com evitar pensar més enllà d’un present que gaudeixo dia rere dia? Les arrels que ens nodreixen, ens lliguen a la terra i, malgrat que ens alimenten, ens impedeixen moure’ns. Viure el món en moviment o mirant al cel entre el fullatge d’unes branques? En aquest bosc ple de vida, no hauria de buscar més.



6 d’oct. 2009

EL COST D´UNA VIDA

Avui llegia que el 80% de les morts sobtades podrien evitar-se amb un anàlisis genètic. Em pregunto llavors per què no es realitza aquest anàlisis. Algú dirà que el cost és elevat i que no interessa. Sento parlar en termes econòmics referint-me a un tema tant angoixós com pot ser la mort d’un fill però tots sabem que malauradament en aquest mon, a nivell empresarial (i l’estat és una empresa, no ho oblidem) els diners ho mouen tot. Però, és realment tant elevat aquest cost? Deixant un moment de banda el dolor que pot provocar a uns pares la pèrdua d’un nadó, pensem: a quants tractaments psicològics, quants fàrmacs i remeis hauran de destinar-se a pal·liar aquest dolor?
Em ve a la ment el cas d’una coneguda que fa poc m’explicava que portava molts anys tractant-se de dolor musculars. Més de 10, en concret, de tractaments, de recuperacions, d’analítiques, de pastilles. Un simple test de intolerància alimentària va treure a la llum que la ingesta de certs aliments era el que li provocava aquests dolors. 300 euros la broma. pagats de la seva butxaca evidentment (i ben gastats, imagino). De veritat algú a la Seguretat Social pensa que 300€ és car comparats amb el cost de 10 anys de tractaments? No sé qui gestiona el Sistema, de veritat, però realment el tema prevenció no el te gaire en compte. Crec que mirar a curt plaç a l’hora de destinar uns diners a una prova, tot i que costi 300€, és un gran error. No és més una inversió que no pas una pèrdua? I jo, no soc empresària. Però no cal no?

28 de set. 2009

AUTOCONTROL :-)

Últimament intento controlar molts dels impulsos que ni tan sols m’adonava que tenia en el passat i que si ho feia, m’importava un comí amagar-los o no. Crec que la raó per fer-ho val la pena, i sigui com sigui, si al final no serveix aquesta, com que reconec que no em fan gaire be aquests gestos, doncs ja m’haurà servit de molt, ja hauré aprés a que les coses de vegades son més simples del que ens creiem i no cal complicar-les. Què difícil però! És que a mi em costa veure que hi ha situacions que es poden evitar i no sé a on està la línia entre donar-li massa importància a un fet que m’ha molestat o simplement passar i fer que no m’afecta, callar, meditar i portar el tema per dins, amb el risc que comporta de caure en un simple passotisme. És aquest balanç el que realment tinc problemes a mantenir. Suposo que el quid de la qüestió és que certs temes sense importància no t’afectin. Sembla fàcil eh? Doncs no ho és pas. Quins són els temes no importants? Qui determina la trivialitat d’un acte, d’unes paraules? Suposo que hauríem de pressuposar la bona fe dels que ens envolten, sense més. Tot i arriscar-nos a esdevenir il·lusos benpensants i, el que és pitjor, desil·lusionats. I jo la il·lusió, no la vull perdre mai.

10 de set. 2009

VULNERABLE

Sovint em pregunto si mostrar-me tal com soc, si dir el que penso, i el més difícil, el que sento, em fa més vulnerable. I si, potser si, tot i que no m’importa gaire. Perquè el que no em fa, és ser més dèbil. La por al rebuig, a la soledat, al fracàs, la he superada fa molt, ignorada alguna vegada, sola en companyia molts cops a la vida. Mai fracassada, el fracàs no existeix, només son intents benintencionats que no han arribat a bon port. El que hagi de ser, serà, i és llavors que miraré enrere amb calma, viuré gaudint, com faig, el present i intentaré no perfilar cap futur.
Podria explicar que va haver un dia en que creia que res no havia estat escrit per a mi, que res m’esperava més enllà dels tristos batecs d’un cor al que ningú mai entrava i al que al final, a força de soledat, jo vaig prohibir entrar a ningú. Podria explicar que mil cops vaig confondre les ombres amb la llum, quan ballaven davant meu a les nits, intentant convencem que les seguís.
Per sort fa molt que veig la vida com un regal, una caixa plena de sorpreses, de reptes, d’emocions. Un dia vaig entendre que només jo tenia la clau per canviar el meu destí. Ara, el mon s’obre a davant meu i m’ofereix tota la seva llum, tots els seus fruits, tota la seva màgia. I jo, que no vull ser desagraïda, no gosaria pas rebutjar, tan suculenta oferta.

8 de set. 2009

CARN JO?

I com és que no menges carn? Moltes vegades he sentit aquesta pregunta, me la fan cada vegada que m’assec en una taula nova, amb gent que no em coneix. És la pregunta del milió.
I el cert és que sovint no sé que respondre, no per manca d’arguments, sinó perquè temo avorrir l’audiència amb mil i una raons.
No soc vegetariana estricte ni molt menys, de fet menjo fins i tot peix de vegades i crec que l’agricultura i la ramaderia ecològiques estan fent que menjar carn si més no, no es tradueixi directament en fer-li un mal irreversible al Planeta. Si,si, al Planeta, aquell que per si sol era sostenible i al que nosaltres dediquem conscient o inconscientment hores a malmetre. Algú sabia que la meitat (la meitat!!!) de les selves tropicals, s’han destruït perquè el ramat hi pugui pasturar? Que es fan servir 10.000 l. d’aigua, un aigua que no tenim, que hauria de ser més cobejada que l’or o el petroli, per produir mig kg. de carn? La mateixa que la gent menja incontroladament, una carn/verí de la que pocs es molesten ni a esbrinar la seva procedència o producció. Apunteu dones: les “antibaby” (pastilles anticonceptives), una broma, al costat de les hormones que ens fiquem al cos a través de la carn. Per no dir que si ens mengéssim el gra que es fa servir per alimentar al ramat, la fam al mon desapareixeria d’un dia per l’altre, així de simple. A mi em remou alguna cosa per dins tenir aquestes dades.

I no sé vosaltres, però jo va arribar el dia en que em veia incapaç de mirar un animal viu (quantes vegades em sentit allò de , què monooooo, en veure un petit xai, una vaca alletant el seu vedell, un pollet) sabent que algun dia el sacrificarien, cruelment, sense miraments, que moriria sol i aterrit, amb la por escrita als ulls. De vegades em sorprèn la doble moral de la gent amb aquesta qüestió. Es posen les mans al cap pels toros (que ningú es confongui, jo també me las poso) uns toros que no maltracten fins que moren i que viuen una mitjana de 2 anys en absoluta llibertat, i en canvi no pensen en com milions de pollastres, per posar un exemple, viuen confinats i patint perquè se’ls hi trenquen les potes per manca d’espai i pel continu procés d’engreixament artificial al que son sotmesos, fins el dia que els maten o els trituren vius. Crueltat? Parlem de crueltat. I son la majoria, els que se’n van feliçment a qualsevol d’aquest restaurants de Fast Food a menjar-se unes cruixents aletes. Mmmmmmm!!!

No vull conscienciar a ningú, però crec que la suma de petits gestos pot canviar qualsevol cosa, vet aquí la meva petita contribució.

I tampoc desitjo estendre’m sobre el tema, suposo que hi ha molta literatura rigorosa al respecte, és només que em venen ganes de deixar anar tot aquest “rotllo” cada vegada que algú, molt sovint i amb un somriure entre sorprès i d’incomprensió em pregunta: I com és que no menges carn?

3 de set. 2009

Dedicat al Vicente Ferrer



Una vida, un gran cor
un desig i una ambició
Aquells als que vas posar nom
en virtut d’una il·lusió
ja no son orfes de mon.

Si, quan de temps lluitant
per fer sentir el dolor
Si, d´oblidats ulls negres
pregant per compassió .

Vas fer verds els camps
donant veu i ensenyant
incansable home de fang
vas fer brillar els ulls
d’homes i dones de sang
sense por al què diran.

Nens descalços que eren un
negre fum d’un dia lluny
i ara aquell silenci ja no és mut
vas portar un raig de llum
i ara canten a un futur.

Si, dones mudes d´ aire
canten al cel blanc
Si, homes sense casta
ja no temen al demà.

Vas fer verds els camps
donant veu i ensenyant
incansable home de fang
vas fer brillar els ulls
d’homes i dones de sang
sense por al què diran.
Un gran home, si senyor, una gran vida i una gran obra. Viuràs per sempre més al cor d´aquells, de tants, que vas estimar i dels que creiem en la bondad de les persones.




27 d’ag. 2009

SOBRE L´AMISTAT


Sovint en el meu blog parlo de mi. Molt sovint, potser. Massa personal? Ah! Però això no és un blog personal? Una mena de diari modern. Jo sempre n’he tingut,de diari, m’he passat hores i hores escrivint en aquells diaris, bastant horteres per cert, amb candauet i clau inclosa, aquells que els pares, germans etc. podien obrir amb facilitat, tot i que jo em pensés que mai gosarien. En fi. Però avui no ho faré.

Avui vull parlar de l´Albert, ànima inquieta com no he conegut, una mica decebut de la vida però paradoxalment àvid d’experiències noves. De les seves rialles, els moments compartits d’alegria, de tristor. Molts anys de confidències, de converses profundes, de petits instants compresos. Li dono les gràcies per haver estat el meu alter ego tots aquests anys, som molt iguals i ho sabem. És una sensació única saber que amb només uns petits mots, una mirada, ja n’hi ha prou per dir molt.

Vull parlar de la Marta, que em va obrir els ulls un dia i em va dir que no tingués por, que el món era davant meu i aconseguiria qualsevol cosa. Que en una sola nit de paraules va fer canviar moltes coses. Que m’ha fet viure moments reveladors i moments durs que ara fan que tingui una visió diferent de la vida i les persones. Ara la tinc a prop i a la vegada una mica lluny. La vida , de vegades, et separa d’aquells que un dia semblaven ser part de tu. Però dono gràcies per tot el que em va donar, el que em va fer veure. Per donar-me l’empenta que em mancava per fer front a la vida amb un somriure.

Vull parlar del Pau que un vespre em va dir: Qualsevol dia, quan menys t’ho esperis, potser després de pensar que has fracassat varies vegades, obriràs la finestra del teu cor i apareixerà algú que te’l robarà. I aquell dia, si aquella persona no et veu tal com ets, si no aprecia la Mònica que té al davant, deixa-ho córrer. Però n’estic segur que apareixerà”. Me n’alegro que no s’equivoqués i encara més de comprovar que obrir aquella finestra ha resultat mil vegades millor del que podria haver esperat. potser perquè mai ho vaig esperar. Avui el Pau ja no hi és, ja no podré tornar mai més a sentir paraules com aquelles dites per ell, però recordaré sempre els seus consells, la seva generositat, i que va ser com un segon pare per a mi.

Vull parlar de la Olga amb la que vaig compartir confidències d’adolescent, amb la que vaig descobrir tantes i tantes coses, també bones i dolentes, d’això es tracta, suposo, amb la que després he aprés que res no és el que sembla.

Vull parlar de la Maite que amb les seves dolces paraules m’ha servit moltes vegades d’inspiració, a la que mai he vist enfadada, que em demostra que la saviesa de la gent es troba en les seves accions. Li agraeixo infinitament la seva paciència, el seu saber estar, la seva coherència.

Vull parlar d’una amistat que és molt més que això, que és aquella que ha sorgit d’un desig, d’un somni,amb la que he aprés que allò que creia que no existia, si que té un nom i a més és tangible. D’una amistat plena d’instants de complicitat, d’emocions descobertes, de sentiments desconeguts abans. Aquella que m’acompanya cada dia i que sé que ha canviat moltes coses per sempre, la que m’ajuda a ser millor persona, la que per més sincera, te una vàlua incalculable per a mi.

I podria parlar de molts més. De tants que tinc a prop o lluny, dels que passi el temps que passi saps que hi son, dels que m’han donat tant i m’han demostrat que l’amistat no és només un mot. Dels que escolten,sense jutjar, però amb una critica conversa després. D’aquells que un dia van aparèixer i que en molts casos, masses potser, ja no hi son, però que han deixat la seva empremta, i dels que han continuat al meu costat any rere any, compartint noves il·lusions, enyorant temps passats, agraint el present que compartim.

Fa poc em vaig proposar donar les gràcies per escrit cada nit, a mode de reflexió, per les petites coses que m’han passat cada dia i per les més grans que em van passant a la vida. Una d’aquestes és l’amistat. Dono gràcies per l’amistat que m’ha estat oferta tants cops, per l’amistat que perdura en el temps, per la perduda pel camí però que un dia va significar molt, amb això en vull quedar. També per la no amistat, per què no?, aquella que no se m’ofereix i que per tant m’ajuda a saber escollir, a apreciar més la de veritat, la que em resta.
I només demano poder correspondre, saber consolar a algú en algun moment, riure en companya i que aquest riure ompli un instant, donar el que pugui tenir bo de mi, compartir i que part del meu jo quedi per sempre més en la memòria de algú. Potser és demanar massa però sé que pot ser i jo vull oferir tot el que pugui a qualsevol que entengui, que certs moments a la vida, perduren per sempre si els ha unit una bona amistat.
(* Per cert, els noms que apararèixen no corresponen als reals)

5 d’ag. 2009

CARTA DEL CAPITÀ MANGOURAS


“Estimo el mar tant com la meva pròpia vida, porto el salnitre a la meva pell, m’han tractat com a un criminal, com a un terrorista, però jo vaig fer el possible per evitar el desastre y estava disposat al major dels sacrificis, donar la meva vida. Imploro a tots el vostre perdó” ( Carta de l´Apóstolos Mangouras, capità del Prestige, als habitants de Muxía)

Set anys, set interminables anys per fer justícia. I la cosa no acaba. Algú de veritat creu que aquest home, de prop de 80 anys, retingut de manera quasi il·legal, a qui ni tan sols se li ha permès tornar a la seva terra, és el veritable culpable d’allunyar aquell buc de mort, d’un fet que ens va convertir en la vergonya d’Europa, que va maltractar de nou una terra que ens dona fruits i ens acull sense cap mena d’interès? Intueixo que aquesta justícia mai arribarà. On estan aquells que van certificar el bon estat del vaixell, on aquells que van decidir contra tota recomanació dels experts, remolcar el Prestige mar endins, on la naviliera propietària? On queden aquells politics de pacotilla, inútils per defecte, que no tan sols no van saber actuar a temps sinó que quan ho van fer van ser tant arrogants que van ficar la pota fins al fons?
Quina vergonya. Vergonya d’uns governants que saben que quan la necessitat acuita, qualsevol solució és bona, i per això fan callar als afectats a cop de talonari.
No sé si haurà justícia pel Mangouras, però és segur que no la hi ha hagut per la costa d’una Galícia a on les roques del mar s´ofeguen, que massa sovint ha esdevingut una bassa de mort, que continuarà patint a falta de recursos destinats a la prevenció d’aquests desastres que acabaran per convertir-la en un cementiri negre.

28 de jul. 2009

AGRAÏDA



Jo controlo el que penso, el que faig, el que decideixo no fer. Jo m’he d´ estimar sent tal com soc, sense falsedats donades pel desig d’agradar. I si, potser no controlo els sentiments, però si l’efecte que aquests poden tenir a la meva persona, a la meva ment.
Jo decideixo que ja n’hi ha prou de queixes absurdes, de negres pensaments quan el sol surt cada dia. Jo escullo omplir o buidar el meu got, en funció de les meves necessitats, sense descuidar les dels demés. Jo puc acomiadar un dia trist amb un somriure a la cara.No puc canviar el passat, ni endevinar el futur, però si fer que la meva actitud dia a dia sigui d’agraïment. Pel que tinc, pel que soc, pel que puc arribar a ser, a aconseguir, pels que em demostren que els importo, pels que m’importen i tinc al costat. Pels que un dia vaig conèixer i ja no hi son. Pels que m’il·luminen amb una bona conversa, amb un sol gest. Agraïda a la vida que m’ofereix tant, al món que m’ha donat una oportunitat. Tot i que aquest agraïment, de vegades, costi d’expressar i trigui en arribar.




23 de jul. 2009

SOCIETAT MALALTA

Avui llegia la carta a un diari d´ algú que afirma que la nostre societat està malalta. I el fet és que molt pocs es paren a pensar en aquesta malaltia (i molt menys intenten buscar-hi un remei) aquesta que fa que en aquest precís instant uns seguin, com jo, a una còmode cadira, davant un flamant ordinador, complertament aliens al que passa a molts indrets, a masses indrets. Una societat la nostre a la que res ja commou, que dona per fet que els problemes, per passar més enllà d’unes fronteres, ja no l’incumbeixen, que dona la esquena a la realitat que suposa, per exemple, que dia darrera dia, una mare, en algun lloc d’aquest el nostre planeta que també maltractem a consciència, vegi morir al seu fill, contempli impotent com la fam li arrabassa, com alguna bomba li pren de les mans. Una societat que s’ha acostumat a veure a la TV com mor la gent, a centenars, perseguint un somni de paper que acaba convertint-se en malson, que considera que un atemptat a casa és una tragèdia i un a milers de kilòmetres, lo de cada dia, així, sense immutar-se, sense parar-se a pensar que aquells que moren no son pitjors, no son menys persones, que tenen una família, unes il·lusions, que surten diàriament a guanyar-se la vida per donar un futur als seus, a aquells que mai saben si en tornar, trobaran. Una societat deïficada per uns deliris de grandesa que ens fan oblidar que no fa tant nosaltres també estàvem al costat dels perdedors,dels oblidats, dels menyspreats. L’oblit ens fa petits. I el silenci, la ignorància, còmplices d’una dèria que no té compassió amb els dèbils, i que està portant a aquest món al que és ara mateix, una complerta bogeria, un joc en el que uns pocs, amb l’ajuda de la permissiva massa, decideixen qui te dret a viure, qui ha de morir i a qui no val la pena ni tan sols posar nom.

21 de jul. 2009

MIRANT AL CEL


M’agrada dirigir la meva mirada cap al cel i pensar que, malgrat que a molts llocs no pugui ser tant net ni tant accessible, el que jo veig, sota el que visc, sota el que ric, ploro, estimo.... és el mateix que veu algú altre a cents, milers de kilòmetres. El mateix que dia a dia amenaça amb desaparèixer per donar pas a la foscor, el mateix que algun dia ens castigarà per tot el mal que li fem. Però de moment el contemplo, igual que faig amb les estrelles, imaginant quantes ànimes ho estaran fent en aquell precís instant. Tant de bo pogués bufar fort i enviar ben lluny tot allò que li provoca ferides, retornar-li una mica d’aquest oxigen que ens empenyem en convertir en verí.
Mirant al cel, sembla que no hi hagin distàncies, que tots siguem una mica més germans, una mica més petits. Bastant més humans. Molt menys omnipotents.
Mirant al cel somio amb un món millor, amb una justícia que faci honor al seu nom, amb un final al patiment de molts, a la poca vergonya de tants. Somio que tothom el contempla com jo, sense res que, en travessar-ho, els faci tremolar en imaginar-se que la vida s’acaba avui mateix.

20 de jul. 2009

MÉS ENLLÀ

Es difícil no fer mal, no maltractar els sentiments dels que pensaren que la seva sort era per sempre, dels qui volien creure que el seu destí estava escrit. D’aquells que no entenien que estimar no vol dir posseir. No els culpo. En certa manera puc entendre el seu patir, la seva angoixa. Quan algú troba un oasi, desitja que mai s’acabi l’aigua.
Però jo no puc pagar el preu d’aquelles il·lusions trencades. Dia rere dia veig ombres que em volen fer creure que he fet malament, que no tinc sentiments, que he traït quelcom que no em mereixia. Ombres que m’envolten però que no deixaré que traspassin la línia. Perquè, què pitjor traïció que la que podria haver-me fet a mi mateixa? No m’ho podia permetre i no m’ho hagués perdonat mai. Qui hauria guanyat llavors? Els altres? Aquells que m’han demostrat lo poc que els importava? Tots els que ja no hi son perquè s’han fet amb el dret, no només de jutjar, sinó de creure’s que estan en possessió de la veritat absoluta? No entenen que la vida és un viatge meravellós que no té destí fixe, que no sabem a on ens portarà? El que si sé és quin camí és el millor per anar amb pas ferm. Que ningú em vulgui fer veure el contrari. I, si us plau, que cadascú passegi pel seu com més li plagui, amb pas decidit i somrient als qui es creuin. Seran molt més feliços i potser s’adonaran que, més enllà del fullatge d’un arbre, s´ obre un cel infinit.

29 de maig 2009

AQUI I ARA


Últimament em sorprenc a mi mateixa, i gratament he de dir, em descobreixo dia a dia i gaudeixo amb les sensacions que creia perdudes i que tornen a visitar-me. M’encanta veure que és possible viure sense fer plans per un futur, sense marques del passat, sense pensar què serà, tant sols assaborint el que es. Tota una troballa. Com tantes altres. He entès que mai es pot dir que no, que les regles del joc de la vida no estan escrites enlloc per molt que t’ho vulguin fer creure. Que hi ha lligams que no ofeguen, i llibertats que passen per escollir el que vols sense condicions. Que les persones som úniques, tot i formar part d’un entramat imposat la majoria de cops, i que per tant així hauríem de ser tractades, com a individus irrepetibles, valuosos. Que es pot aprendre dels mal anomenats errors i no considerar-los com a tals. I sobretot que el avui em pertany i que per tant puc disposar d´ell a plaer i compartir-lo amb qui també ho entén així, amb els que em donen tant i demostren que s’estimen el present tant com jo. Aquí i ara.

12 de maig 2009

SOMRIURES


Ahir, a la nit, observava i escrutava el meu cor i llavors prenia consciència de que hi han certes troballes que no tenen preu, que mai havía buscat i que quan apareixen son un autèntic regal. I avui,en despertar, he entès que soc afortunada. Perquè el sol del matí em regala moments especials que ho seran per sempre més, s’allarguin en el temps o no, moments inoblidables i plens de llum. Quin sentit tindria rebutjar allò que la vida t’ofereix amb tanta generositat? Soc de les que penso que la felicitat no existeix com a tal, sinó que és només una seqüència de petits moments feliços que esdevenen el motor de qualsevol persona. Un motor que malgrat certes circumstàncies, a mi em funciona a ple rendiment. Què més es pot demanar?

28 d’abr. 2009

SENSE EXCUSES


Atura’t. Aturem-nos. Per respirar, per gaudir, per ser conscients. Serenitat. Buits que s’omplen amb silencis. Silencis que ho diuen tot, que hem d´escoltar. Deixant llavors que les paraules prenguin sentit. Diguem-les sense por perquè ja res pot canviar el que ens espera. I si se les endu el vent que no sigui perquè ens les ha pres sinó simplement perquè hem decidit que siguin lliures per volar. Perquè el camí és només una excusa per passar de llarg. Neguem-nos a posar excuses.

23 d’abr. 2009

DE VEGADES....



Nua. Exposada. Ofegada amb la meva pròpia sinceritat. De vegades...

Temerosa de tu, i el que és pitjor, de mi . Contradictòria. Feliç sentint-me lligada en llibertat. I alhora buscant més opcions que fer mal als que m´estimo, als que he estimat, a mi mateixa. Algú em farà veure que no tot és dolent en mi? O es que simplement sí que ho és? Algú pot canviar el meu destí, el que puc oferir? Una i altre vegada em sento petita. Un ocell petit amb les ales ben grans.

24 de març 2009

IMPOTÈNCIA

Una, dues… tres ratlles pintades a mode de mapa a sobre un paper en blanc. Quatre línees inventades que posen barreres al món i que ajuden a uns quants a decidir a on pertanys, a on et quedaràs. L’esborrany d’uns quants bojos egoistes que fa que molts morin en nom d’unes fronteres que son les mateixes que els han ofegat sense que s’adonessin. Esclavitud com antany encara que ens vulguin fer creure que no. Aquí, ara, sempre. Davant la nostra passiva perplexitat. Com fer que la llibertat no sigui només una paraula? Com fer que llibertat sigui individu? Jo, tu ells, nosaltres... tothom? Que no hi hagi qui s’encarregui de fer que oblidem que hem nascut lliures, que som aquesta llibertat? Impotència....

21 de març 2009

AVUI...


Avui tinc davant meu un nou dia, una noval il·lusió, una llum que em diu que haig de continuar el meu camí, a soles, sense comptar amb ningú. Avui estic de nou ansiosa per aprendre, per descobrir, per anar més enllà. Avui toca fer un pas endavant, que no sé on em durà, però entenc que només tractar d’esbrinar-ho ja valdrà la pena. I malgrat tot tan sols puc somriure a mitges, perquè la meva recerca deixa quelcom valuós pel camí, obre ferides que mai vaig voler fer, tanca portes a l’amor,al desamor, a compartir moments molt tendres. La meva inconsciència tenyeix de negre moltes expectatives. Però tot no es pot posseir. Deuria quedar-me amb el que tinc? Deuria renunciar a qui soc, al que vull de veritat, als somnis que m’acompanyen des de sempre? Maleït sentit del deure. Sé que no, que a la llarga encara seria pitjor, perquè la meva indecisió m’enfonsaria sense remei arrossegant tot el que m’envolta. No tinc por. Simplement em fa ràbia no haver-ho vist abans, però no em puc penedir perquè això significaria admetre que he perdut el temps i no és cert ni just. He après a estimar, a valorar, a compartir, a veure que realment hi ha qui renuncia a molt. Sento no poder fer el mateix. Avui trauré forces per pair-me a mi mateixa, per enfrontar-me a allò que sempre he volgut, per obrir les ales i volar, i pertànyer al món.

6 de març 2009

Temps perdut?


Ahir volia cridar-li al món, ben fort, i que no hi hagués indret on la meva veu no arribés. Cridar davant d’aquest mar ,no tant blau com ens agradaria, que és el mar de Barcelona. Ahir vaig tenir por. De la de veritat. Por de perdre quelcom valuós. Por d’adonar-me’n que no he tingut suficient temps a la vida per tornar-te a demostrar el que t’estimo. Aterrada per la idea de no poder-te abraçar mai més, de no estendre’t la meva mà perquè l’agafessis i et guiés una vegada més, com quan eres petita. Com quan confiaves en què sempre em tindries al teu costat. Fins que vaig marxar. Sé que no m’ho has perdona’t, encara que tu no ho sàpigues. Ahir vaig entendre que el temps no es pot recuperar però que encara podem compartir moltes coses, aprofitar les oportunitats. Retrobar-nos de nou i estar allà, sempre que ens necessitem. A mi també m’agradaria que tu em poguessis acaronar, com ho he fet jo tantes vegades, i sentissis que estic aquí, per si em necessites. Per si et necessito. Per si no necessitem res. Només estar, existir, respirar. Ahir la vida ens va donar una altra oportunitat. Donem-nos-la nosaltres també! La que ve, si us plau, que podem contemplar l’horitzó totes dues, amb el vent de cara.Com abans, com hauria d’haver estat sempre. T’estimo germaneta.

5 de març 2009

Avui m´ha tocat reflexionar...

(Publicada el 23/01/09)

Tots sabem que hi ha coses a la vida que són efímeres, que han de passar, que ara les tens però demà desapareixeran. Que una vegada que ho fan et sap greu però saps, en el fons, que havia de ser així. I el mateix passa amb les persones. I aquí no parlem de res material sinó de la companya d’altres éssers humans que algun dia o durant molts t’han acompanyat en aquest camí pel món. Els que potser un dia es van presentar a la teva vida quotidiana, quan més ho necessitaves, per casualitat, sense pretensions, com un vendaval i que acaben convertint-se en una part de la teva història i sovint fan sotragar els teus fonaments, aquells que creies tan sòlids, i et fan replantejar la vida i el món, la manera amb què els teus ulls miren al voltant. És tan fàcil aconsellar... dir que no ens hem de fer amos i senyors de la seva amistat, que una vegada s’acaba hem de valorar l’aportació que ens han fet i que nosaltres els hi hem pogut fer, quedar-nos amb allò que ens han ensenyat. Però a l’hora de la veritat no pots evitar sentir una esquinçada al teu cor, és la naturalesa humana, egoista i avocada al desig de possessió d’allò que no es pot tancar amb clau, una enyorança d’aquells moments tan especials viscuts, dels secrets compartits i que per tant un dia van deixar de ser-ho a l’empar d’una bona conversa.Mentre reflexiono sobre tot plegat me n’adono que moltes d’aquestes converses no es repetiran mai, bé o potser sí, però amb altres persones, en situacions diferents. És el meu consol, saber que el camí està ple de gent que, com jo, tot i que lluitem per pair-ho, som conscients dins de la nostra inconsciència, que l’amistat pot ser efímera i que no només no es compra, sinó que de vegades, té caducitat. Assaborim-la mentre duri...


Una bona conversa... gràcies!!!


(Publicat el 03/02/09)

L’altre dia conversava amb un bon amic ( d’aquells que són l’excepció que confirma la regla perquè sempre hi són, i que mai ha calgut retenir perquè sempre hi han estat) Parlàvem, ens escoltàvem de fet, que és el que la gent normalment s’oblida de fer, de com, tot i les dificultats, no perdem la capacitat d’il•lusionar-nos, d’emocionar-nos, de somiar. De com la vida ens sorprèn una i altre vegada, i ens regala moments tan tendres que no podem oblidar. És potser perquè ha arribat el moment de que em plantegi algunes coses, que en parlàvem de tot això, i perquè som dues ànimes inquietes que sempre pensem que la vida té molt per oferir i que per tant ho hem de buscar, sigui com sigui, i allà on es trobi. Si miro al passat mai hem deixat de lluitar, som uns guerrers...I jo vaig fent les meves troballes, que intento compartir amb aquells que entenen que són importants per a mi. D’altres, les guardo gelosament amb una mica de mala consciència, tot s’ha de dir, però les guardo, no sigui que se’m perdin pel camí. Com tantes altres....

Aprenent...

(Publicat el 05/02/09)
Conec algú que fa molts, molts anys, quan jo encara no pensava que podia apostar fort a la vida, em semblava un exemple a seguir. Una noia forta, decidida, una mica “gamberra”. Es menjava el món amb la seva joventut i jo haig de dir que al seu costat només semblava la seva ombra. L’admirava per la seva manera de ser, tot i que haig de reconèixer que sovint aquesta admiració em feia sentir petita i insignificant (això ho he descobert amb els anys, a base de pensar molt sobre tot plegat, a base d’enfrontar-me a les meves pors i si! vèncer-les).Doncs bé, ha passat el temps, han passat molts anys des de la última vegada que ens varem veure, la vida dona moltes voltes, i fins ahir no havia sabut gaire cosa. I és llavors que m’assabento que no tot és el que sembla, que mai coneixem lo suficient a una persona i que no podem arribar a penetrar a la seva ment. Que moltes vegades les aparences amaguen unes pors que són difícils d’entendre i que poden amb tu fins a encegar-te i no deixar-te veure cap mena de futur. Em va entristir molt i em va fer adonar-me’n que tinc sort a la vida, que no em puc queixar (prometo recordar-ho la propera vegada.....) i que de vegades, els que creus que més necessites, són els més necessitats.
Avui recupero algunes notes que vaig escriure al Facebook...

2 de març 2009

NO SOLO LOS PÁJAROS EMIGRAN….



Para ti Jamila, estés donde estés. Ojala hayas encontrado tu pequeño paraíso.
No em puc imaginar no ser benvinguda enlloc ,o pitjor encara, que algú m’obrís les portes d’un mal venut paradís i després m’empenyés a un passat al que no vull tornar. Som privilegiats per haver nascut on ho hem fet, d’això no tinc cap mena de dubte, però no podem ignorar que som minoria. I que no som millor que ningú. Hi ha injustícies que no passen pels jutjats i, el que és pitjor, que molts, masses, prefereixen ignorar. No interessa.

Haver de fugir, no veure els que t’estimes, patir de soledat i d’incomprensió, sentir el pes de les teves arrels. Plorar. Somriure creient que t’ha arribat el torn a la vida, el privilegi d’escollir. Demanar una segona oportunitat i que et donin amb la porta als nassos, abocant-te llavors a unes mans negres que t’ofeguen, en tots els sentits possibles. Que t’esborrin el nom a cop d’oblit. I a sobre es prenguin la llibertat de jutjar-te. En quin mon vivim?

28 de febr. 2009

Impressions....



Em sap greu que algú es quedi amb la impressió de que no soc feliç... Cada dia dono les gràcies pel que tinc, aspiro el que m´envolta i somric, no perquè s´hagi de fer, no és un fals somriure, és ben sincer. Mai perdo la il.lusió de fer coses noves, encara em sorprenc a diari per les petites i sobretot, valoro el que tinc. Però trobo a faltar el que penso que potser podria ser meu, que també podria gaudir. Hi han tantes coses que se m´escapen de les mans... I és aquesta consciencia de que tot no es pot tenir a la vida (o si?) el que em proporciona aquest 5%, que jo no diria d´infelicitat, sinó d´inquietud, d´inconformisme, d´ànsia de conèixer, de no perdre´m res. La resta del temps, el 95%, soc feliç. A la meva manera, és clar. Perque, què és la felicitat? Si algú té la resposta, si us plau que me la passi. Tots busquem allò que ompli els buits. Qui digui que no menteix o s´autoenganya. O simplement no s´ho planteja, també pot ser.Jo haig de continuar a la recerca de la consciència absoluta dels meus desitjos, d´experiències, de gent, de llocs, de moments. Sento que algú pensi que això és ser infeliç, també sento que a algú li pugui fer mal. No sento tant decebre amb els meus pensaments, amb la meva duresa. Soc com soc. I a més conscient del meu egoisme. I crec que això ja és molt perquè al cap i a la fi, qui no ho és?