M’agrada dirigir la meva mirada cap al cel i pensar que, malgrat que a molts llocs no pugui ser tant net ni tant accessible, el que jo veig, sota el que visc, sota el que ric, ploro, estimo.... és el mateix que veu algú altre a cents, milers de kilòmetres. El mateix que dia a dia amenaça amb desaparèixer per donar pas a la foscor, el mateix que algun dia ens castigarà per tot el mal que li fem. Però de moment el contemplo, igual que faig amb les estrelles, imaginant quantes ànimes ho estaran fent en aquell precís instant. Tant de bo pogués bufar fort i enviar ben lluny tot allò que li provoca ferides, retornar-li una mica d’aquest oxigen que ens empenyem en convertir en verí.
Mirant al cel, sembla que no hi hagin distàncies, que tots siguem una mica més germans, una mica més petits. Bastant més humans. Molt menys omnipotents.
Mirant al cel somio amb un món millor, amb una justícia que faci honor al seu nom, amb un final al patiment de molts, a la poca vergonya de tants. Somio que tothom el contempla com jo, sense res que, en travessar-ho, els faci tremolar en imaginar-se que la vida s’acaba avui mateix.
Mirant al cel, sembla que no hi hagin distàncies, que tots siguem una mica més germans, una mica més petits. Bastant més humans. Molt menys omnipotents.
Mirant al cel somio amb un món millor, amb una justícia que faci honor al seu nom, amb un final al patiment de molts, a la poca vergonya de tants. Somio que tothom el contempla com jo, sense res que, en travessar-ho, els faci tremolar en imaginar-se que la vida s’acaba avui mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada