SOCIETAT MALALTA

Avui llegia la carta a un diari d´ algú que afirma que la nostre societat està malalta. I el fet és que molt pocs es paren a pensar en aquesta malaltia (i molt menys intenten buscar-hi un remei) aquesta que fa que en aquest precís instant uns seguin, com jo, a una còmode cadira, davant un flamant ordinador, complertament aliens al que passa a molts indrets, a masses indrets. Una societat la nostre a la que res ja commou, que dona per fet que els problemes, per passar més enllà d’unes fronteres, ja no l’incumbeixen, que dona la esquena a la realitat que suposa, per exemple, que dia darrera dia, una mare, en algun lloc d’aquest el nostre planeta que també maltractem a consciència, vegi morir al seu fill, contempli impotent com la fam li arrabassa, com alguna bomba li pren de les mans. Una societat que s’ha acostumat a veure a la TV com mor la gent, a centenars, perseguint un somni de paper que acaba convertint-se en malson, que considera que un atemptat a casa és una tragèdia i un a milers de kilòmetres, lo de cada dia, així, sense immutar-se, sense parar-se a pensar que aquells que moren no son pitjors, no son menys persones, que tenen una família, unes il·lusions, que surten diàriament a guanyar-se la vida per donar un futur als seus, a aquells que mai saben si en tornar, trobaran. Una societat deïficada per uns deliris de grandesa que ens fan oblidar que no fa tant nosaltres també estàvem al costat dels perdedors,dels oblidats, dels menyspreats. L’oblit ens fa petits. I el silenci, la ignorància, còmplices d’una dèria que no té compassió amb els dèbils, i que està portant a aquest món al que és ara mateix, una complerta bogeria, un joc en el que uns pocs, amb l’ajuda de la permissiva massa, decideixen qui te dret a viure, qui ha de morir i a qui no val la pena ni tan sols posar nom.