Avui escoltava una suau melodia, de la Evanthia Reboutsika (molt recomanable, el meu últim i apreciat descobriment) i per primer cop des de fa molt de temps he entès que no volia que ningú trenqués aquell moment màgic, aquella sensació de gaudir amb allò tant simple i a la vegada tant complex que és la teva soledat. He assaborit el moment en que res ni ningú s´interposava entre ella, la meva emoció i els meus pensaments. Que em duien lluny, que em deixaven un regust ben dolç als llavis una punxada d´emoció a l´estomac. Només jo per decidir, sense preocupar-me de tancar els ulls i volar. Només els meus pensaments envaint l´espai que anava dibuixant al compàs d´unes notes màgiques. Quina sensació la de retrobar-se a una mateixa... Per què ens costa tant entendre que estem sols al mon? Per què no ho podem pair? Només sent-ne conscients podem gaudir a cada instant del que tenim, somriure pensant en allò que s´ha quedat pel camí i no perdre el temps imaginant un futur que, en la majoria dels casos, no tenim molt clar com volem que sigui.
La cançó, per cert, es diu “The star and the wish”. Tant de bo la meva estrella em sàpiga guiar per saber què desitjar. Si no és així, més val no desitjar res. Que la vida em porti allò que em faci ser més gran, més conscient, més jo. I si passo pel mon desapercebuda, que ningú em culpi. Serà potser perquè mai vaig trobar la manera de formar part d´un tot que no em pertanyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada