LOLA

Va arribar a casa després del típic dilema, que si tindrem temps per a ella, que si no podrem fer tantes coses com fèiem abans, que si, que si…. Doncs cert, ara, senyors i senyores, tenim una obligació com una catedral de gran però… i què? En tan sols 2 mesos que porta amb nosaltres ens dona tant … No diré que no hem passat dies de desesperació, pipís per aquí, “cosetes” per allà, plors a les tantes de la matinada i per tant nits d´insomni (que semblava que haguéssim parit, vamos). Camp de batalla en la seva màxima expressió. Veterinari, vacunes, sabatilles destrossades, cables del Mac mossegats, algun que altre mitjó desaparegut… Carreres amunt i avall del pis perquè pot pujar per les escales però no sap baixar-les i, cabuda com és, vinga cap amunt i després a plorar perquè la baixis. I ara li ha donat per mirar per la finestra i somicar (creiem que s´ha enamorat d´algun gosset i l´espera hores i hores sense èxit, és una mica precoç, que només té 4 mesos i mig!)

Li encanta anar a la platja, ja ha muntat en bici (amb intent de suïcidi inclòs) i en moto (ben amagadeta a la seva motxilla per evitar nous intents), li han fet la seva primera sessió de “pelu” i ha assistit pacientment a assajos i festes. Es distreu amb una mosca pel carrer, cosa que fa que no estigui per fer el que se suposa que ha de fer i després se´n recordi a casa, li fa la festa al primer que passa i se´n va a saludar remenant la cua a qualsevol  gos que ensuma, independentment de raça i mida.

Però cada dia, quan arribo a casa i li veig aquesta carona de felicitat, d´agraïment, quan ens mira i sents que t´ha trobat a faltar, que t´estima sense condicions... quan et mira amb aquells ullassos negres que expressen lo indescriptible, me n´oblido ben ràpid de tot lo que podria tenir de negatiu el fet de que ja formi part de la família. I penso: ha valgut.  Val la pena.

Així que aquí la teniu. Us presento a la Lola! A que és maca?