29 de juny 2011

S´ACOSTEN LES VACANCES....

Visc un moment de relativa calma: feina tranquil.la, classes de dansa (tinc uns alumnes que no me’ls mereixo i he començat ballet de nou, com ho trobava a faltar!), bolos , poquets, ja sabem, la crisi…però que m´omplen tant..., nova casa amb vistes a mar (que si, que si, de lluny, entre l´estació i l´edifici de davant…) i muntanya, una satisfactòria relació sentimental, poquets amics però ben avinguts, projectes que començo amb el risc sempre present de no acabar-los, tranquil·litat amb tot plegat però... massa per mi? Qualsevol em diria, be, de fet ja m´ho recorden contínuament, que soc afortunada i que no em puc queixar, i en soc conscient, jo, cada dia quan em llevo al matí, d´aquesta fortuna però mira tu que també tinc aquesta tonteria de no conformar-me amb les coses amb que la majoria somia. Quan tot va sobre rodes, sento que em falta algo, que en qualsevol moment es trencarà aquest equilibri  i ja començo a pensar si no soc jo la que ho propicia tot plegat. Alguns hi diuen cul inquiet, altres m´acusen de no saber el que vull (aquest tenen una mica més de mala llet), la majoria no em fan ni cas esperant que es produeixi un booom que sempre acaba per arribar... M´ofego amb tanta calma, trobo a faltar el factor sorpresa, els riscos innecessaris (o no), una mica de bogeria o potser de seny... ja no ho sé. NO SÉ, NO SÉ... Quina angoixa de vegades, en no saber per on tirar. Un dia em llevo i el món, el meu és clar, no parlarem d´ell en general, em sembla meravellós. D´altres me´n vaig a dormir pensant què faig jo de productiu, que hi aporto, com podria canviar certes coses. I no em refereixo al fet de plantar-me a la Pça. Catalunya a protestar, que també està be, sinó d´algo més mundà, reconec, com és passar per la vida sentint-te útil i sabent que en un futur algú et recordarà per allò que vas significar. Pot semblar egocèntric, però, no ens enganyen, tothom ho és d’egocèntric, només que alguns, com jo, ho reconeixem públicament, i altres es posen la disfressa de mare Teresa de Calcuta, va  a gustos.
En fi, aquesta és la meva reflexió d´avui, potser perquè s´acosten vacances i, així com tothom s´omple de bons propòsits a fi d´any, a mi em passa quan acaba la temporada de feina. Penso en com seria no tornar d´aquestes vacances i refer una vida de nou, començant de zero, mantenint allò que consideres valuós però descartant tot allò que ja no te sentit o cap al·licient. Però cal tocar de peus a terra, suposo que és el que li passa a la gran majoria. Així que, en el fons, no soc tant diferent de la resta.


6 comentaris:

  1. Ooooh! Em sona tant tot això que dius... crec que, en el fons, és una qüestió de covardia i comoditat. Ojo, que jo ho sóc tant o més que tu i que, no ens enganyem, la majoria (em penso que no estem soles en això). Gairebé tothom trencaria amb la seva vida d'obligacions i insatisfaccions per fer el que realment és important, que és viure-la. Però ja ens hem preocupat tots de lligar-nos ben lligats per tenir una excusa per no "poder" fer-ho.

    Totes dues coneixem una persona que ha sabut fer el que necessitava, vivint el present sense deixar-se lligar per res. Si té por o no, no ho sé, però ha tingut el valor de viure, i no només sobrevirure. L'admiro, la veritat.

    En crisis existencials sóc una experta (sense resoldre totes, però una eminència en la matèria...).

    Gaudeix de les vacances!!!

    Un abraçada!

    ResponElimina
  2. Doncs jo crec que necesites un canvi i no em refereixo a res emocional, sino més aviat a alguna cosa que et doni xispa tot el día, que et pleni d'il.lusió, que et pleni de papallones la panxa al pensar... potser un viatje, no cal marxar lluny, potser dos pobles a la dreta o un a l'esquerra, potser un concert, potser una cançó, potser simplement passejar pel port i sentir l'olor d'estiu, a tapes, a gambes, a mar, a after sun... potser un llibre, un d'aquests que et fan plorar tant que joder, un cop has plorat resulta k et quedes como diós,.... no se... potser simplement sentir la veu d'algú que fa temps que no sents, o obrir la finestra i sentir la brisa a la cara... Definitivament ets normal, això ens passa a tots, només un pocs tenen la valentía de dir-ho... Un petó bunica.

    ResponElimina
  3. Merciii Júlia! Si, ja ho faig sovunt això que dius... i suposo que aquests moments superen als altres... Però mira tu, que hi han dies que una sent que li manca alguna cosa,que no saps ben bé el que vols... i se´m fa una muntanya. Per sort son els menys. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Silvi:
    Suposo que tens raó, tot i que jo no descarto res eh? Qualsevol dia em lio la manta al cap... hehehe! mmmuuaacckkksss!

    ResponElimina
  5. És bo no conformar-se amb el que un té, així sempre estem a l'expectativa per les noves experiències que ens vagin apareixent.
    També és bo conservar una mica del que posseïm a hores d'ara, ja que això ens motiva perquè seguim enganxats a la vida.
    Qui no ha pensat en un moment, fer un canvi total en la seva forma de vida? Això només els ha de passar als que no són res inquiets, però encara que això costi de realitzar, potser en algun moment siguem capaços de fer-ho.
    Per això és normal que davant d'un canvi en el nostre dia a dia (com pot ser el període de vacances) els dubtes vingui a trobar-nos

    ResponElimina
  6. Nena... sense data límit de què? d'actualitzar??? :))
    Que es tornen a acostar les vacances!!!

    Apaaaa... petons!

    ResponElimina