28 de març 2012

FENT NETEJA



Estic de neteja. I no em refereixo a agafar escombra i pany i treure la pols, no… Em, refereixo que estic traient de la meva vida tot allò que no m´aporta res. Massa sovint ens aferrem a les coses simplement perquè en un moment donat van ser importants, perquè en alguna etapa de la vida ens van donar tantes alegries que, ara que potser ja no ho fan, ens costa, inclús ens fa mal, reconèixer-ho. Passa també amb les relacions humanes, un dia ja en vaig parlar al meu post Avui m´ha tocat reflexionar...

El fet és que ja portava temps volent “retirar-me” (ho dic entre cometes perquè per als que no és que ballen, sinó que portem la dansa a dins amb més o menys gràcia, mai ens abandona) de la dansa irlandesa i la majoria de coses que l´envoltaven últimament. Haig de dir que ha influït enormement el fet de que certes persones han ajudat a que em desmotivés, no entraré en detalls, és algo que he portat en silenci fins ara i que així restarà, a la meva memòria i el meu cor. Però quan després d´un assaig, d´una actuació, després de dedicar-li hores per trobar-te segons quines coses... la veritat, se´t treuen les ganes. Excloc d´aquesta desmotivació als meus alumnes, que son una raó per continuar fent, en molts sentits. M´encanta veure la il·lusió amb que s´ho agafen tot, la paciència que tenen i la voluntat. Deu ser perquè també em recorden a mi quan vaig començar.
Mai em va resultar fàcil dedicar-me a la dansa. Les primeres classes  me les vaig pagar amb 13 anyets treballant per les tardes quan sortia del cole (sí senyor, una ja te una edat i abans... els jovenets ens guanyàvem la vida...). feia arracades en un taller de 17h a 20hrs... I així els dissabtes corria a l´escola de ball i m´hi estava de 8h a 15hrs, “non  stop”.  I llavors vaig descobrir la dansa irlandesa... i la meva vida va canviar. Estic tant agraïda... Perquè m´ha permès arribar molt més lluny del que em pensava, pujar-me als escenaris, participar en trobades increïbles amb músics encara més increïbles. La dansa irlandesa m´ha unit a persones que son o han estat molt importants. M´ha portat inclús a anar de gira!!!! A compartir moments amb alguns dels millors ballarins del món.... I, si a sobre, un ex-alumne t´escriu i et diu que a les meves classes ha estat molt feliç: no és per estar agraïda? M´emociono només recordar-ho. Així que.... missió acomplerta.
Evidentment no em desvinculo totalment, continuaré donant classes i formant-me per ser millor professora. Però prou de mals rotllos, d´incomprensió i de falsedats. Això, per qui ho vulgui.
I be, he començat per aquí però prometo fer neteja a fons. La vida és curta però plena de sorpreses i hi ha milions de coses per fer i descobrir. Una retirada a temps fa que, malgrat aquests últims mesos, em quedi amb un molt bon record de tot plegat.
Fora de la meva vida a tot allò que sigui perniciós i perjudicial... Obrirem la porta per deixar entrar nous aires. I ara, a agafar el motxo.


6 comentaris:

  1. Noia em sap greu que hi hagi mals moments pel mig i que ho hagin pogut precipitar. T'entenc molt bé i per això em sap greu per tu. penso que quan poses molta passió en les coses, i tu n'hi poses, t'afecten molt més els mals moments, però com dius també t'emocionen molt més els bons i els gaudeixes molt més.

    Una abraçada i que el camí que ve sigui moooooolt llarg! Tenim un cafè pendent!

    ResponElimina
  2. A vegades s'ha de fer lloc a l'armari per entrar peces noves, i no es que no ens hagin agradat les antigues, en el seu moment ens las hem possat dia si i dia també, però per desgràcia, no tot és com aquell jersey que tinc desde que anava al cau, aquell que m'abrigaba i que duia a totes les sortides,aquell encara el guardo després de vint anys, però la resta no se ón ha anat a parar, vaig fer puesto per uns altres.. el que no omple sentimet millor deixar-ho... quedan les fotos amb ells, el record d'haberlos duur possats i el que ens agradaba en aquell moment, però res més... temps de canvis bunica, segur que son per millor... maco que et quedis en lo bó, sensat que et desfacis del que fa mal... un gran petó!!! sincer, molt sincer...

    ResponElimina
  3. Ostres... em sap greu que la causa per la qual has près aquesta decisió hagi estat aquesta però, què hi farem, de vegades s'han de fer coses com aquesta per poder posar-nos on realment volem ser (o per sortir d'on no ho volem) i sentir-nos bé de nou.

    Si ha de servir d'alguna cosa et diré que a mi també em va canviar la vida la dansa irlandesa -un dia d'aquests sortiré de gira, ja ho veuràs... jeje-, sobretot des que vaig trucar un bon dia una tal Monique que deia que donava classes, perquè va ser llavors quan, a més de gaudir de la dansa -que ja m'havia atrapat prou com per fer-me aguantar un període anterior no gaire motivador- vaig començar a disfrutar de l'experiència de compartir-la amb gent amb qui em trobava realment bé, gent que em va ajudar a descobrir fins i tot coses de mi mateixa, i amb qui, vés per on, vaig aprendre a fer coses que mai no havia pensat que seria capaç de fer. Moltes gràcies, perquè has estat una persona molt important en aquest procés. Espero que no t'allunyis gaire i que poguem seguir coincidint de tant en tant...

    Espero que aquesta desvinculació parcial et permeti desfer-te d'allò que ara ja no necessites i ocupa espai necessari per carregar-te de coses que et faran sentir realment bé.

    Moltes gràcies de nou! Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  4. Mireia: Tens tota la raó, pa passió juga a favor i en ocntra. Però estic súper tranquil.la i il.lusionada amb altres coses. Tot te el seu moment. Un petonàs i m´apunto lo del cafè. Les gatxans estàn tremendas!

    Ju: Tens tota la raó, i lo be que es queda una quan fa neteja!!! (encara que de vegades vulgui tornar corrents al container a rescatar aquella peça de roba passada de moda... :-D) Petonàs i gràcie smil pels teus ànims.

    Sirvi: Em serveix per molt sapiguer que he fet que uns quants s´apassionin tant com jo per la dansa, és una de les més grans satisfaccions. Gràcies a tots vosaltres per ser com sou i esforçar-vos cada dia en millorar. No m´allunyarè pas! Continuarè fent classes, algun bolillo de tant en tant i... organitzanr soparets iranís, turcs, hongaresos o el que calgui, que la Susanna ja m´ha dit que està per aprendre el "sirtake" o com es digui, per si sen´s acudeix anar a un grec... mmmuuacccks!

    ResponElimina
  5. El fet que no puguem seguir gaudint de la teva forma de ballar i de l'entusiasme que sempre comunicabas amb això, almenys els que som espectadors, crec que serà una gran pèrdua, com a mínim podran seguir gaudint i aprenent els que assisteixin a les teves classes.
    Però en aquesta vida és veritat, que de vegades cal deixar camins, per començar altres de nous, sort en això

    ResponElimina
  6. Jadoc:

    No deixaré de ballar del tot, gràcies pels teus comentaris, només que no ho farè amb qui o de manera que no em compensi fer-ho.

    Una abraçada!

    ResponElimina