CRISI DELS 40

40. Van arribar. Només 40, diran alguns… Si no ho sembles pas!, diran uns altres… Però senyors i senyores, el temps passa, el temps ha passat, de fet, i reconec amb certa resistència i una mica de vergonya que, que vols que et digui, a mi fer quaranta, m´ha afectat i m´ha donat pel sac. Algú m´havia parlat de la famosa crisis. Molts de fet, em deien allò de que la edat només és un número (la majoria que ho feien, haig de dir, encara no han arribat a veure un 4 i un 0 a sobre d´un pastís.. ai amics! Jo també deia el mateix…, m´ho expliqueu d´aquí a una temporadeta…). Bé, al que anava. Que sí, que tinc la típica crisi dels 40. I què? És que és molt seriós això de trobar-te 10 cabells blancs nous cada dia que abans no apareixien, pensar: serà massa tard per això o per allò altre?, que et diguin de vostè els adolescents, no els nens, no, els adolescents!!!, que comenci a fer-te por que caiguin les carns, que t´arruguis com una pansa o que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer. Perquè tot això passa (o em passa), però de veritat, que no són imaginacions meves, no: PASSA.

No és que estigui en pla pessimista, jo no sóc així, però no puc evitar pensar que aquesta és una etapa poc fructífera de la meva vida, en el sentit que em sembla com si ja ho tingués tot fet, no engego projectes nous, no somio coses noves i no em motiva res en concret. I, compte!, no és que estigui insatisfeta amb la meva vida, no em puc pas queixar, però la meva ment inquieta sembla que es negui a acceptar que no cal estar sempre pensant “més enllà”. No sé, és una sensació ben curiosa i que dóna pel sac. Aquesta és una etapa en la qual la majoria de les meves amistats properes i no tan properes, encara estan engrescades amb els fills, que jo no tinc, amb projectes nous perquè per causa de la crisi han tingut la mala (o bona, mai se sap) sort de quedar-se sense feina... I jo no. Com que sento que ja ho tinc tot fet, escolta. I doncs? Escric un llibre? Ho engego tot i em dedico a viatjar pel món? Adopto un nen? (aquesta és la més radical i no voldria pas frivolitzar amb el tema...) M´apunto al gimnàs i em torno boja amb les abdominals? (ah no! Que això ja ho he començat a fer i he tornat al punt de “que el teu cos es negui a fer certes coses que abans mai l´importava fer” i porto camí de tornar-me vigorèxica, sort que haig de treballar 8 hores al dia... Sempre he estat una mica excessiva, jo). Potser començo per actualitzar més sovint aquest bloc que, quin desastre...

I veig que vindran els 50, els 60... I m´entra com una angoixa... 50? De veritat, que ningú s´ofengui, però és que em fa pal només pensar-hi... 60? A veure si arribem...

Nota.:Rellegeixo el que he escrit i no puc evitar riure. Si cada dia conec gent increïble i els amics de sempre hi són pel que els necessito! Si tinc un "cuerpo serrano" que moltes de 30 voldrien tenir... (si no m´ho dic jo...) Si no tinc preocupacions importants i faig el que em dona la reial gana. Si, si... La cosa no és tant greu... O sí? Meditació. He decidit que em dedicaré a meditar. A veure si em centro. Ai mare!