La vida
és un somriure. I no un de fals que s´ofereix per caure simpàtic i semblar
meravellós a tothom o “perquè toca”. No. Em referia a un somriure d´aquell qui
te l´ofereix des del cor, amb una mirada que va més enllà i amb una intenció
transparent. Hi volta tanta gent que te un somriure meravellós capaç
d´alegrar-te el dia i no ho sap... Intueixo, de vegades, que potser no son tan
populars, ni tan “perfectes”, ni tan simpàtics... i que per això, potser, es
creuen menys. I no saben veure que son més importants, molt més persones,
molt més genuins que la resta. Jo he aprés, amb el temps, a saber qui et
pregunta “com estàs?”, esperant una resposta, i qui abans d´acabar la mateixa
frase quasi ha girat cua... Amb elegància, això sí, i uns llavis perfectes. Que no cal home, que no m´interessen les teves preguntes de "pega". Això sí, visca els somriures sincers i les persones de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada