"GENTE BIEN"

Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. I no pel fet d´haver-me de justificar, a aquestes alçades, pel que faig, faré o vaig fer, sinó perquè m´indigna que encara volti pel món gent que s´ha quedat a l´era del Cromagnon. Persones que semblen normals en aparença però que en el fons no han evolucionat, ni com a part d´una societat, ni com a animals pensants. I mira tu que algunes semblen normals, fins i tot raonables… Però no, allà les tens, ancorades a un passat que pensava, sent com soc de Barcelona i havent-me mogut en certs cercles, estava en extinció, si més no, entre la gent que m´envolta o que un dia em va envoltar.

Les relacions humanes comencen. Sovint es perllonguen en el temps en una mena d’èxtasi que vols que no acabi. I la majoria de vegades, arriben a un final, més o menys esperat, més o menys desesperat. De millor o pitjor manera. Amb més o menys trauma. Però s´acaben.  I això té conseqüències. Especialment quan es tracta de les relacions de parella. En el meu cas (i suposo , que en el de la majoria), es va produir una estampida de tota una sèrie de personatges que, imagino, van considerar que no  era mereixedora del seu temps. Fins aquí tot correcte. Inclús normal, diria, donat que la gent té tendència a posicionar-se sense conèixer, en la majoria dels casos, i com es diu en castellà, “de la misa la mitad”.  De sobte, ets mala persona i punto. Es donava la casualitat que quan em vaig separar de la meva ex parella, només feia, després de 9 anys de relació, sis mesos que ens havíem casat. Un drama.

I aquí és quan els galls d´indi despleguen les seves plomes en el seu màxim esplendor, quan surten els cavernícoles per donar per fet i  considerar que el meu casament era totalment premeditat per, una vegada consumat, separar-me i quedar-me amb tot el patrimoni del meu pobre espòs.

OK: analitzem la situació: home i dona es casen després de 9 anys de relació. Dona deixa a home als sis mesos. Hi ha un pis pel mig, uns diners... mmmmm, mala pècora! Mala dona! Una aprofitada!

Doncs senyors. Permetin que els hi obri els ulls. Son vostès uns desgraciats. Sí, no pel fet de jutjar-me, això ho fem tots, sinó pel fet de considerar que una dona com jo, nascuda al S.XX, viu al S. XV, pertany a segles anteriors, mai ha guanyat un duro a la vida, ha estat una mantinguda i, a sobre, li ha tret els quartos al seu pobre marit que ha posat tot el seu patrimoni a disposició de la malvada dona amb la que ha compartit uns anys feliços de la vida.

Permeteu-me també que us digui que tampoc deixeu en gaire bona posició al vostre suposat amic, no, que es veu que era cec i no veia més enllà de les seves sabates i no s´ho va veure avenir. Permeteu-me també que us expliqui que les parelles avui dia compren pisos al 50%, la venta del qual poden invertir en comprar un segon pis a MITGES (50% senyors, no en papers, sinó en diners que encara una servidora deurà al banc durant, almenys, 20 anys més). Disculpeu-me si us explico, perquè ho entengueu, que una dona del S.XXI pot aportar amb el seu treball diari, al que acudeix sense faltar dia sí i dia també,  bastants més calers que aquell a qui es veu ha de desplomar Em sembla vergonyós senyors. I sobretot, senyores, que aneu de modernes i d´emancipades. Sou unes retrògrades i esteu totalment acomplexades en pensar que una dona avui dia no aporta res al matrimoni, a les relacions, a la vida i a l´amor. Que, simplement una va d´aprofitada per la vida. Increïble!

Si us plau, per la propera (a mi ja m´és ben igual), penseu dues vegades abans de deixar la figura de la dona en tan mala posició, aneu més enllà del simple bo-dolent de la relació, i cobriu-vos una mica menys de glòria. Li fareu un favor al món i, això segur, a vosaltres mateixes.

Per cert: continuo guanyant-me les garrofes com la majoria dels mortals, el meu patrimoni és el mateix que quan vaig néixer: cap. I continuo devent una quantitat depriment de calers al banc que corresponen al 50% d´un pis que tampoc gaudeixo. 

“Y ahora vas, y lo cascas”