Una casa, l´horitzó… El color
verd. Una flaire que t´arriba de la tassa de cafè que tens a les mans. Algú que
s´apropa per darrere, i t´abraça, et sosté, amb una gran capacitat per
desmuntar-te només amb aquest gest, algú a qui estimes. Molt. Algú que demostra que
l´importes. Cada dia.
La tardor amb aquells colors… El fred que aguditza les olors, els sentits. Potser una mica de pluja. Mirar enrere i adonar-te´n que allò que t´imaginaves està passant, succeeix perquè havia de ser així, perquè era el destí.
Vint anys no són res quan el que t´arriba és infinitament millor del que t´esperaves a la vida, quan sents una mà amiga que saps que no et deixarà anar. Perquè les històries grans porten el seu temps. Però una vegada escrites, perduren per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada