La vida continua... i malgrat que alguns somnis s'esvaeixen... Malgrat que la vida et posa a prova una i altra vegada... no és la primera. El cicle s'obre i es tanca infinitament. I jo... agraeixo el que em porta i s'emporta. Sempre.
I hi haurà qui es pregunti el perquè de la meva tranquil·litat, el perquè de la meva resiliència. I dic: perquè m'estimo, perquè estimar-me sempre ha estat l'única opció encara que m'ha costat entendre-ho. Perquè m'ho dec. Ja que li dec a aquella nena espantada a qui el seu avi la feia endinsar -seen mons que no tocaven, a aquella nena a qui un dia la van treure d'un món mig normal quan van entrar a casa per destrossar tot el que creia segur portant-se al seu pare emmanillat una nit qualsevol. A aquella nena... li dec. La que es tancava a l´habitació "per si de cas", la que caminava en silenci... per no molestar.
Que ningú em vingui a dir que la seva excusa per tractar-me malament és que vida ha estat dura, negre, grisa... Perquè aquella Mònica nena ja ballava al balcó d'un barri gris per oblidar la seva realitat diària. Perquè aquella nena somreia malgrat el maltractament, la indiferència, la buidor...
I per això em llevo cada dia pensant que la vida no ha estat justa de vegades, però que ara em compensa. O que m'ha de compensar. Amb petites coses. Amb grans, idealment.
I que m'haig d'estimar, més que mai, estimar-me per poder estimar el més valuós de la meva existència, allò que va sortir tant de dins... I tenir gent al costat que per una vegada, vegi lo bo que tinc per oferir,
Gràcies, vida. Malgrat tot. Gràcies, vida. Malgrat les voltes i el mareig. Gràcies, vida, per donar-me vida. Per obrir-me els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada