DE VEGADES

De vegades… de vegades aixeques la vista i te n’adones que la realitat va més enllà d’allò que els teus sentits poden abraçar, que el dia a dia fa que oblidis la importància de moltes coses amb nom propi i que allò que un dia t’il•lusionava vagi esborrant-se subtilment sota l’abric d’un, sovint, fals benestar. De vegades penso a on ha anat aquella Mònica que mirava per sobre d’allò que tenia a l’abast i aspirava a fer grans coses a la vida. Sé que hi és, encara, i lluito per trobar-la entre aquest coixí de cotó fluix que a força de créixer comença a ofegar. No soc desagraïda, m’encanta la felicitat que en proporciona la llar conscient que vaig construint, amb ajut d’aquells que tinc al costat en tots els sentits possibles, però no vull obrir els ulls un dia i, com si d’un malson es tractés, adornar-me’n que realment he estat adormida molt de temps, deixant passar la vida, sense aprofitar al 100% els moments, passant de llarg. Passar de llarg. Això és que més temo. Girar el cap i veure un camí que no soc conscient d’haver recorregut. Vull quedar-me amb tots els moments, assaborir-los, gaudir-los, apreciar-los de tal manera que sempre tinguin cabuda als meus records. I que aquests records esdevinguin una prova de que la vida, la meva vida, no ha estat viscuda en va.