28 d’abr. 2011

BRUIXA

Dir el que penso m´ha suposat, i encara em suposa, guanyar-me certes enemistats, tot s´ha de dir. Soc una persona impulsiva i molt sincera, massa ho reconec, i no puc amb les situacions que considero injustes.  Odio la hipocresia. Que si, que hi han maneres de dir les coses. Que  sí, que hi ha gent que per molt que els hi diguis no es donen per al·ludits. Que si, que hi han persones que, com que els hi fa mandra aprofundir, es queden amb la superfície de les paraules i per tant amb una imatge totalment errònia del que soc. Però els que em coneixen be (molt pocs, poquíssims) saben que malgrat les meves paraules, procuro sempre ser imparcial en les decisions finals, és a dir, el enfrontar-me a algú, per exemple, per un cert tema, no treu que després surti en defensa d´aquella persona en una altre, tot i que em caigui com el cul (amb perdó) o, malgrat l’emprenyament davant algun rebuig o lleig que em fan, després sempre reflexiono i trobo justificacions a certes actituds. No tothom te la capacitat de perdonar, o d´allunyar-se d’allò que sovint no ens deixa veure o jutjar les coses imparcialment.
El problema ve quan sents, quan notes, que els que tens més a prop també pensen igual, tot i saber que les meves intencions son bones, quan una mirada que hauria de ser propera, ni tan sols escolta un plantejament perquè considera que no hi ha per tant, tot i que només sigui a aquella persona a qui li exposes. La teva confidència tirada a la brossa. Així, com si no tingués cap valor. Es llavors que em passen pel cap mil coses, el per què de dir el que sento, el que penso... si val la pena, si al final la resta té raó i nedo a contracorrent. Però em dol. Em fa mal la indiferència dels que tinc a prop i considero amics, part de mi. I aquest mal fa que m´encaparri encara més en pensaments potser no del tot beneficiosos per a mi. Així que decideixo callar, que no vol dir que canviï d´opinió, simplement me la reservo, a la espera d´algú que entengui que no soc tant bruixa ni tinc tan mala llet com sembla. Potser ningú ho entendrà mai... i això a la llarga, sí que serà, o no, problema meu.

3 comentaris:

  1. Buff... jo tinc molts pocs confidents de debò i els tinc perque de vegades sabem donar la volta al que dic i fer-m'ho veure des de l'altra banda. El meu home és un d'ells i sovint m'hi emprenyo perque mostra aquesta indiferència, però quan me l'argumenta reconec que molts cops em guanya. Jo no em callaria, opinaria i sempre se'n pot treure quelcom de positiu de la reacció de l'altre, no?

    Per altra banda, t'admiro la imparcialitat. A mi em costa molt acceptar determinades actituds i quan algú fa alguna cosa que no m'agrada (que no m'agrada de debò), allò sempre serà allà, sempre afecta al meu judici. No m'agrada, però em costa moltíssim evitar-ho, el meu subconscient sempre m'ho recorda.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. A nosaltres ens ham clonat i no ens ho han dit!! Si ho hagués escrit jo no hagués canviat ni una coma. Nonsaps comnt, enten!! I per cert, encantada de descubrir que a tu tb t, agrada escriure, així que em possaré a llegir!!! Un petó bunica!

    ResponElimina
  3. Sempre havia pensat que un havia de poder expressar el que sentia tal com ho sentia (procurant no ferir als altres) però des de fa un temps encara estic més convençut d'això.
    Que amb això es corre el risc de crear-se enemistads o patir decepcions de la gent que està al teu voltant, és possible, però no per quedar sempre políticament correcte, cal callar, ni tampoc emmascarar els sentiments que un té.

    ResponElimina