TEMPS ABSURDS

Des de fa mesos tinc la sensació de viure temps estranys. Be, no és una sensació, és un fet. I no entraré a valorar tota la situació econòmica, política, mundial i local que ens rodeja, que és per posar-se a plorar directament. Parlo del que tens més a prop.

Visc temps en que una somriure fals, unes aparences construïdes a base de dir o fer allò que se´t demana, valen més que qualsevol mostra de ser un mateix. Temps en que sembla ser que gairebé ningú s´interessa pel que li passa al del costat (literalment) i en canvi aquests mateixos corren a xafardejar pel Twitter, fcbk i altres canals “interactius“ varis, el que sent, pensa o viu algú a qui ni tan sols coneixen, així de trist. Temps absurds. Temps d´oblit. D’ignorància i mala fe. De venes als ulls a les que els cecs s´acostumen amb tal d´escoltar el que volen sentir. Tants cops al dia haig de sentir les critiques a uns quants per part d´aquells que a ulls de qui critiquen son Deus…

Malgrat la soledat que em provoca ser conscient d´això i viure en concordança amb el que penso, n´estic contenta, de no pertànyer a tot aquell ramat que es creu més important perquè segueix el corrent mirant el cul de qui se li cagarà a la cara (perdoneu lo escatològic de la comparació).

Doncs això, que el ramat pels borregos... És que això de ser una proscrita és el que te... Que pots dir el que et vingui de gust.

PD: Dedicat a tots aquells que potser no somriuen tant sovint però que quan ho fan, saps que és de veritat.