7 de juny 2012

FLOR DE LOTO


Feia molt que no escrivia. Molt que no expresso els meus pensaments aquí, potser perquè son massa íntims i massa de tot per fer-ho. I és que després de una onada de canvis interiors i exteriors, de sobte m´he trobat com en el “Limb”. Estic contenta pel canvi, molt més del que em pensava però deixar tota una sèrie d´activitats frenètiques ha donat pas al plantejament de nous projectes, a noves expectatives i a noves il·lusions. Els primers, van donant fruits, pe sort o per desgràcia, ja veurem, les segones s´esvaeixen per moments (aquells en els que comprovo que res és el que semblava) i, de les terceres, prefereixo no parlar. Perquè adonar-te´n, de sobte, que estàs molt més sola del que pensaves, mirar al futur  i prendre consciència que potser no serà com t´hagués agradat, dona pel sac. I és que quan veus que els que tens més a prop t’aixafen els somnis, et desil·lusionen i t´ofeguen, fa por. I mal, molt de mal.



Així que hi han dies en els que penso: va, respira, deixa la vida fluir, la inspiració i la guia arribarà tard o d´hora (m´ensumo que serà més tard que d´hora)… però n ´hi han d´altres… en que ho engegaria tot a la merda, que correria ben lluny de tot allò que no tinc molt clar que em faci be, d´aquells que son tant egoistes com per considerar-me un simple objecte, d´aquelles persones que ja no imagino al meu costat en els moments difícils… ni tan sols (ni tan sols!) en els bons…

També hi ha dies en els que m´allunyo de tot i torno a ser una mica més jo mateixa, la de sempre, ferma i decidida i valenta, i pausada, i contenta per la vida, per tot allò que si que tinc i que ningú em traurà mai perquè és només meu. Ara que ho penso, és cert que m´estic anant molt lluny.

Suposo que aquesta última Mònica és la que guanya, però no tinc molt clar que ho faci per molt de temps, no tinc clar res a aquestes alçades. Be, si, que potser si fos més egoista, i menys hipòcrita, i més simpàtica, i menys responsable, les coses m´anirien millor. Però mira, de tots aquells que posseeixen aquestes “virtuts”, el món n´està ple així que... perquè ser-ne una més?



6 comentaris:

  1. Si fossis totes aquestes coses que dius al darrer paràgraf no series tu i tant et faria tot això que tant et molesta de segons qui. Valdria la pena ser una altra persona per no patir per les coses que t'afecten per ser com ets tu en realitat????

    Si has entés la pregunta, me l'expliques, que em sembla que m'he fet un embolic jo mateixa... jaja.

    La única cosa que no hem de fer mai és renunciar a ser nosaltres mateixos. T'ho diu una que sovint se n'oblida, però.

    Una abraçada i ànims!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha! Si que la he entès, si... I no, crec que no valdria la pena... Però coi! Crtes coses s´ha de pair...

      Elimina
  2. A mi m,agrada la monica....la quecs, espanta i la que lluita, la que etvrecolça i la que et canta les quaranta, la que desisteix i la que lluita... La monica son totes akestes moniques, només es k la vida a egades treu unes i d,altres vegades unes altres.... A mi m,agrada "les moniques". MUÁ!!

    ResponElimina
  3. Gràcies Ju...Tens raó que som moltes persones... però costa trobar l´equilibri. Una abraçada ben gran. Anirem treballant interiorment (sè que tu també ho fas... i molt be!)

    ResponElimina
  4. Encontrar tu comentario en mi blog ha sido una sorpresa agradable y conocer personas como tú una suerte.
    Un abrazo

    ResponElimina
  5. Gracias Maria, igualmente. Si quieres ver mi pueblecito puede visitar http://mychristmasvillage.wordpress.com/. ¡Aunque no tiene que ver con el tuyo!

    Un abrazo grande.

    ResponElimina