A LA CUA DE L´OBLIT

És trist. I fins i tot una mica desolador. Aquell dia en el qual et lleves, com tants altres, et prepares l´esmorzar, com cada matí, i surts de casa per respirar l´aire fresc del barri. I enfiles, caminant, els carrers de Barcelona, absorta en els teus pensaments, escoltant, potser, el despertar de la ciutat, o una melodia llunyana. I de sobte, t´atures. Es fa com un buit indescriptible. I busques una i altra vegada, al teu cap, a la teva ment, quan va ser l´última vegada... I remires ben endins, i esprems el teu cor... només per adonar-te que fa molt que no el penses. No saps per què, no entens de quina manera, l´has esborrat d´aquest dia a dia que ara és només teu. I és en aquell precís instant que prens consciència de com aquells que un dia t´omplien la vida, ara ja no t´omplen ni un minut, resten a la cua de l´oblit. I sí. Per un instant, vols plorar. Pel que va ser i mai més no tornarà. Però continues el teu camí, somrient sincerament perquè, malgrat tot, saps que la vida és plena de sorpreses... I de gent que va i ve, i ara està i demà marxarà, però que sempre formarà part del que ets avui i el que seràs demà.