Dignitat

“Sor Lucía denuncia el cas d'una àvia manresana que portava tres dies sense menjar”

“Un cop pagades les despeses de l'habitatge, a la dona li quedaven 38 euros per passar el mes”

Nació Digital / Redacció | 06/03/2018 a les 17:41h

T´imagino. Asseguda a un sofà passat de moda que fa anys va deixar de ser còmode. Amb una bata esquinçada i una manta gastada. Escoltant la ràdio, perquè la tele va deixar de funcionar aquell diumenge de pluja. Amb un rum rum al cap que és més fort que el de l’estómac. Sola amb els teus records. O amb la companyia d´unes fotos en blanc i negre on reconeixes molts que ja no hi són. Les mires i et veus, un diumenge de Rams, amb el teu vestit de seda, aquell que encara penja de l´armari. Les mires de nou. Ai! Aquell dinar de Nadal ja en colors, amb la taula plena de safates sobre unes estovalles de flors vermelles… Era allò la felicitat? Era aquella la teva vida? Pensaves llavors que un dia, a les fosques, voldries morir per no pensar-hi més? Qui t´havia de dir que els teus ulls blaus s’entelarien d´una tristor que és pitjor que la gana? Que ningú no et veuria tal com ets? Que et tornaries invisible, i fràgil, i forta alhora? Que res del que un dia passaria al teu costat tindria sentit per a una ment ja esgotada? I amb aquests pensaments, amb la poca força que empeny el teu cos a moure´s, enfiles cap al convent, aquell a on de petita hi jugaves, de la mà dels teus germans.

I amb una mica de vergonya, amb la veu entretallada, però amb dignitat, la que t´ha donat tota una vida de treballar per tothom, sent invisible, com ara, demanes una mica de llet, una mica de pa. Una mica... no fos cas que li llevessis a algú que ho necessita més, el menjar de cada dia.