21 de març 2009

AVUI...


Avui tinc davant meu un nou dia, una noval il·lusió, una llum que em diu que haig de continuar el meu camí, a soles, sense comptar amb ningú. Avui estic de nou ansiosa per aprendre, per descobrir, per anar més enllà. Avui toca fer un pas endavant, que no sé on em durà, però entenc que només tractar d’esbrinar-ho ja valdrà la pena. I malgrat tot tan sols puc somriure a mitges, perquè la meva recerca deixa quelcom valuós pel camí, obre ferides que mai vaig voler fer, tanca portes a l’amor,al desamor, a compartir moments molt tendres. La meva inconsciència tenyeix de negre moltes expectatives. Però tot no es pot posseir. Deuria quedar-me amb el que tinc? Deuria renunciar a qui soc, al que vull de veritat, als somnis que m’acompanyen des de sempre? Maleït sentit del deure. Sé que no, que a la llarga encara seria pitjor, perquè la meva indecisió m’enfonsaria sense remei arrossegant tot el que m’envolta. No tinc por. Simplement em fa ràbia no haver-ho vist abans, però no em puc penedir perquè això significaria admetre que he perdut el temps i no és cert ni just. He après a estimar, a valorar, a compartir, a veure que realment hi ha qui renuncia a molt. Sento no poder fer el mateix. Avui trauré forces per pair-me a mi mateixa, per enfrontar-me a allò que sempre he volgut, per obrir les ales i volar, i pertànyer al món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada