6 de març 2009

Temps perdut?

Ahir volia cridar-li al mon, ben fort, i que no hi hagués indret on la meva veu no arribés. Cridar davant d’aquest mar ,no tant blau com ens agradaria, que és el mar de Barcelona. Ahir vaig tenir por. De la de veritat. Por de perdre quelcom valuós. Por d’adonar-me’n que no he tingut suficient temps a la vida per tornar-te a demostrar el que t’estimo. Aterrada per la idea de no poder-te abraçar mai més, de no estendre’t la meva mà perquè l’agafessis i et guiés una vegada més, com quan eres petita. Com quan confiaves en que sempre em tindries al teu costat. Fins que vaig marxar. Sé que no m’ho has perdona’t, encara que tu no ho sàpigues. Ahir vaig entendre que el temps no es pot recuperar però que encara podem compartir moltes coses, aprofitar les oportunitats. Retrobar-nos de nou i estar allà, sempre que ens necessitem. A mi també m’agradaria que tu em poguessis acaronar, com ho he fet jo tantes vegades, i sentissis que estic aquí, per si em necessites. Per si et necessito. Per si no necessitem res. Només estar, existir, respirar. Ahir la vida ens va donar una altre oportunitat. Donem-nos-la nosaltres també! La propera, si us plau, que podem contemplar l’horitzó totes dues, amb el vent de cara.Com abans, com hauria d’haver estat sempre. T’estimo germaneta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada