Para ti Jamila, estés donde estés. Ojala hayas encontrado tu pequeño paraíso.
No em puc imaginar no ser benvinguda enlloc ,o pitjor encara, que algú m’obrís les portes d’un mal venut paradís i després m’empenyés a un passat al que no vull tornar. Som privilegiats per haver nascut on ho hem fet, d’això no tinc cap mena de dubte, però no podem ignorar que som minoria. I que no som millor que ningú. Hi ha injustícies que no passen pels jutjats i, el que és pitjor, que molts, masses, prefereixen ignorar. No interessa.
Haver de fugir, no veure els que t’estimes, patir de soledat i d’incomprensió, sentir el pes de les teves arrels. Plorar. Somriure creient que t’ha arribat el torn a la vida, el privilegi d’escollir. Demanar una segona oportunitat i que et donin amb la porta als nassos, abocant-te llavors a unes mans negres que t’ofeguen, en tots els sentits possibles. Que t’esborrin el nom a cop d’oblit. I a sobre es prenguin la llibertat de jutjar-te. En quin mon vivim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada