MÉS ENLLÀ

Es difícil no fer mal, no maltractar els sentiments dels que pensaren que la seva sort era per sempre, dels qui volien creure que el seu destí estava escrit. D’aquells que no entenien que estimar no vol dir posseir. No els culpo. En certa manera puc entendre el seu patir, la seva angoixa. Quan algú troba un oasi, desitja que mai s’acabi l’aigua.
Però jo no puc pagar el preu d’aquelles il·lusions trencades. Dia rere dia veig ombres que em volen fer creure que he fet malament, que no tinc sentiments, que he traït quelcom que no em mereixia. Ombres que m’envolten però que no deixaré que traspassin la línia. Perquè, què pitjor traïció que la que podria haver-me fet a mi mateixa? No m’ho podia permetre i no m’ho hagués perdonat mai. Qui hauria guanyat llavors? Els altres? Aquells que m’han demostrat lo poc que els importava? Tots els que ja no hi son perquè s’han fet amb el dret, no només de jutjar, sinó de creure’s que estan en possessió de la veritat absoluta? No entenen que la vida és un viatge meravellós que no té destí fixe, que no sabem a on ens portarà? El que si sé és quin camí és el millor per anar amb pas ferm. Que ningú em vulgui fer veure el contrari. I, si us plau, que cadascú passegi pel seu com més li plagui, amb pas decidit i somrient als qui es creuin. Seran molt més feliços i potser s’adonaran que, més enllà del fullatge d’un arbre, s´ obre un cel infinit.