THE STAR AND THE WISH

Avui escoltava una suau melodia, de la Evanthia Reboutsika (molt recomanable, el meu últim i apreciat descobriment) i per primer cop des de fa molt de temps he entès que no volia que ningú trenqués aquell moment màgic, aquella sensació de gaudir amb allò tant simple i a la vegada tant complex que és la teva soledat. He assaborit el moment en que res ni ningú s´interposava entre ella, la meva emoció i els meus pensaments. Que em duien lluny, que em deixaven un regust ben dolç als llavis una punxada d´emoció a l´estomac. Només jo per decidir, sense preocupar-me de tancar els ulls i volar. Només els meus pensaments envaint l´espai que anava dibuixant al compàs d´unes notes màgiques. Quina sensació la de retrobar-se a una mateixa... Per què ens costa tant entendre que estem sols al mon? Per què no ho podem pair? Només sent-ne conscients podem gaudir a cada instant del que tenim, somriure pensant en allò que s´ha quedat pel camí i no perdre el temps imaginant un futur que, en la majoria dels casos, no tenim molt clar com volem que sigui.

La cançó, per cert, es diu “The star and the wish”. Tant de bo la meva estrella em sàpiga guiar per saber què desitjar. Si no és així, més val no desitjar res. Que la vida em porti allò que em faci ser més gran, més conscient, més jo. I si passo pel mon desapercebuda, que ningú em culpi. Serà potser perquè mai vaig trobar la manera de formar part d´un tot que no em pertanyia.



PER SEMPRE

Hi han persones, llocs, cançons,aromes..

que per sempre més aniràn lligats a mi

tant se val que no hi siguin

tant se val que no els torni a visitar

no importa no escoltar-les més

o continuant fent-ho

ni haver deixat de sentir el seu flaire al meu voltant

Hi ha records... que dibuixen somriures

que et transporten al passat

Tothom seu un dia a pensar

qui més qui menys, volent o no, fa balanç

i entre la bruma dels camins,

entre l´espessor de les branques,

troben allò que un dia els va fer feliços

sense esperar, sense desitjar

tornar a tenir-ho.

Aquesta foto és meva, feta una màgica nit a la regió del Terai al Nepal, a on vaig tenir el privilegi de compartir un moments molt especials amb una gent increible... Mai ho oblidarè.

CHRISTMAS

Christmas. No, avui no faré recompte, com cada any , del que ha estat i significat aquest Nadal. No pensava demanar cap desig ni proposar-me res que signifiqui mirar més enllà del dia d´avui. Però pensant-ho be, demano no oblidar-me mai d´aquells per als que la paraula “Nadal” ha significat la fi. De les seves il.lusions, de les seves esperances, dels somnis trencats de tots els que varen demanar, no als Reis mags de l´orient, sinó a la vida i al mar, una nova oportunitat. Demano ser agraïda i valorar tot allò al que no dono importància , perquè pressuposo que sempre hi serà, perquè se m´ha concedit el privilegi de tenir i alhora la inconsciència de no valorar el suficient aquelles petites coses que acarono a estones, i oblido masses altres.

Christmas. Quina ironia. 27 persones i tantes altres de les que mai no sabrem ni el nom, que no han deixat d´existir pel mon perquè mai ningú els va permetre ser.

Mentre uns discutíem a casa de qui pasaríem el Nadal, estressats per la posibilitat de passar massa estona amb aquell familiar que no ens cau be, altres s´acomiadaven d´aquells que no sabien si  tornarien a veure. Mentre escollíem la compra del sopar de Nadal, alguns, potser en un moment de optimisme, somreien amb la possibilitat de no haver de passar mai més gana, de donar als fills en molts casos no nascuts, un tros de pa que dur-se a la boca.

Si reflexiono sobre tot plegat, me n´adono de la meva estupidesa, de la que ens rodeja i que, malgrat tot,  no deixem d´alimentar diàriament.

BON ANY!

Bon any a tothom!!!

Una mica tard, ho sé, fa temps que no hi escric en el meu blog... així que com a bon propòsit m´he fixat fer-ho més sovint....

Bon Any 2011!!!!

CANVI FORÇAT DE BLOG

Doncs si senyor. Desde feia dies que intentava accedir al meu blog i no hi havia manera, ja que amb l´ antic compte de hotmail no hi podia, d´un dia per l´altre, res de res. Així que ho he importat a aquest nou, amb una altre adreça però el mateix títol i contingut. A veure si tinc temps de pujar alguns comentaris de la meva gira per Alemanya...

EL LLAC I LA MUNTANYA

M’assec a la vora del llac, com cada dia, aquell que em proporciona pau, serenitat i una immensa felicitat perquè hi veig reflexades a les seves gèlides aigües aquelles muntanyes cobertes de neu, belles, envoltades d’un cel tant blau, tant viu, que gairebé emociona.
I de sobte, tot s’esborra. Ha començat a ploure i aquella imatge embriagadora es desdibuixa sota unes gotes que cauen incessants. I és només llavors, desencisada, que aixeco la vista i prenc consciència que aquella muntanya que ja no puc veure baixant la vista continua alçant-se imponent davant meu malgrat la tempesta. I somric perquè entenc que ja mai més em conformaré amb aquest reflex, que ja no necessito seure vora el llac a esperar que aquest em retorni el que vull, sinó que em posaré de peu i començaré un camí que em durà al cor d’allò que abans només contemplava i ara puc tocar. I mai més culparé la pluja, per no poder veure el cel.

SOC CATALANA

Soc catalana. Catalana perquè he nascut en aquesta terra que estimo profundament, tot i que també reconec que em sento de allà a on vaig i em tracten be. També soc doncs espanyola, no només per la raó dita abans, sinó perquè les meves arrels provenen precisament de terres que poc tenen a veure amb la que em trobo ara i que també estimo ni que només sigui pel que signifiquen per algunes de les persones que m’envolten. Però no perquè pensi que aquesta és indissoluble o perquè el meu passaport ho digui. Sentiment. Es tracta d’això.
I és de vegades, en aquesta constant contradicció que son precisament els sentiments, que penso que no cal defensar el lloc a on vius, a on sents que pertanys, que el mon hauria de ser un i no hi haurien d’haver pàtries, ni banderes ni barreres, ni fronteres imposades. Però per altre banda hi ha sentiments que no es poden deixar de banda, i vivim dins un sistema que és el que és i del que difícilment podem sortir tot i que cadascú a la seva manera, faci esforços per no entrar en certs jocs, i que una s’ha de decantar per alguna cosa ( o no, però en tot cas no obviar situacions injustes).

És en aquest últim context en el que haig de dir que em fa ràbia veure com certs sectors, certes persones dins i fora de Catalunya, critiquen, ja no una qüestió política, sinó una qüestió de sentir. A mi se’m pot imposar moltes coses, des de dins, des de fora, però els meus pensaments, el meu cor, em pertany. I per això no entenc que tos aquests que defensen una Espanya unida, no respectin la totalitat d’aquesta Espanya, amb les seves diferències, les seves particularitats, les seves senyes d’identitat. Què és ser espanyol? Com algú es pot autoproclamar com a tal quan no defensa les llengües, les cultures i tot allò que en referència a aquest país que suposadament estimen, està en clar desavantatge? Cal defensar la llengua castellana? Si estimes Espanya, defensaràs les llengües de l’estat que estan en perill no? Les cultures que es poden perdre i que formen part d’aquest país que diuen estimar. Si no és així, menteixen. O s´auto enganyen. No es consideren espanyols doncs, sinó madrilenys, o sevillans, o ves a saber de quina regió. Llavors, que no critiquin que algú defensi Catalunya. En aquest aspecte son iguals que aquells que critiquen. Així que no hi tenen arguments tot i que els esgrimeixin com si de la Santa Inquisició es tractés.

I que algú, si us plau, els hi ensenyi a respectar una terra que, en molts casos, els dona de menjar, per molt que aquesta qüestió doni pel sac. És molt maco agafar la riquesa que els hi dona Catalunya (i d’aquí que proclamin que és i serà sempre part de l’estat espanyol), i per l’altre menysprear tot allò que aquesta regió te de particular, les seves gents, els seus costums, la seva llengua... Si no ens estimen, que no ens estimin per res. I si pel contrari tant espanyols es senten que creuen que han de defensar aquesta terra com a seva, que defensin tot allò que la fa com és i reconeguin la historia que hi ha al darrera. Crec que és el mínim que poden fer si no volen sentir que l’únic que som a l’estat, és una colònia espoliada.