Nadal

Nadal. Temps d’unes celebracions que en molts casos et deixen un gust agredolç. Temps d’escalfor, però també de fred, de postures incòmodes, de situacions atípiques. L’escalfor d’uns braços que s’obren per rebre’t, la brillantor d’uns ulls que s’alegren de veure’t. Però també la tristor d’una mirada que va més enllà dels que estan, l’enyorança de l´ahir, preocupacions per allò que no saps si podràs donar.

Nadal de torró i de figuretes d’un pessebre sovint esquerdat pels anys. De records de temps passats i moments que quedaran pel futur que no sabem si vindrà. Les llums de casa que s’encenen i el d’una flama que saps que potser s’apaga. Visions d’aquí i d’allà que vols retenir per sempre. Impulsos per donar tot allò que creus s’ha de donar, tot allò que oblides la resta de l’any. Voler ser-hi, pensar en marxar. Instants de tendresa, també de soledat,. Aquella que vas aprenent a compartir, però que encara no pots explicar.

Bons desitjos i plans de seda per l’imminent any nou, dels quals només una part o cap es duran a terme, ensorrant-nos una mica més en el nostre convenciment de la futilesa dels bons propòsits.

El Nadal ens recorda que el camí és llarg, que res no resta per sempre, que hi ha alegries que es converteixen en records i records que mai més hi seran.

Guardant dins la seva caixa les guirnaldes que amb tantes ganes vaig treure fa tant sols un mes, penso en quants cops hauré d’obrir i tancar aquesta altre que es diu cor i que guarda gelosament els bocins de la meva persona, les emocions d’experiències passades, expectatives de moments futurs i un passi per pujar tantes vegades com vulgui, a aquest tren de la vida.

PRESENT

El dia a dia que em sorprèn minut a minut. El sol dels matins, el regal de respirar,el mirar més enllà del que tens davant, el compartir, tenir la capacitat de deixar volar la imaginació sense renunciar a la realitat, el fer que un moment gris sigui una llum que t’il·lumini per la propera estació freda. No donar per fet que hi ha coses que tindrem per sempre. No avergonyir-nos pel plor. Gaudir dels somriures, dels moments,d el matí i de la nit, de la companyia, de les converses i els silencis, dels que tenim a prop i dels que resten lluny, del lloc a on ens arrelem i d’aquells que visitem pensant que ens hi podríem arrelar. De la pluja que és vida. De la energia del sol.
I quan miri enrere no contar els anys passats sinó les experiències viscudes, aquelles que em fan el que vull ser en un futur en el que no necessito pensar, perquè cada pensament destinat a ell ocupa massa espai en el apreciat present que he escollit acaronar.

MOLT A APRENDRE

Està clar que no ens eduquen perquè puguem desenvolupar tot el nostre potencial, com a persones i com a peces d’un puzle enorme que es diu mon, que s’anomena humanitat. Ens eduquen per abocar permanentment al conflicte el nostre costat espiritual i el nostre costat científic. Molts pocs, no els suficients, posen atenció ni es paren a pensar que els valors han de ser inculcats des de petits, uns valors universals que respectin totes les cultures, a on aquestes cultures, junt amb la pròpia natura, siguin una font inesgotable de saviesa de la que s’ha d’aprendre. Valors com la bondat, l’altruisme, l’agraïment, el respecte pels demés i, el que és el principal motor de tot , per nosaltres mateixos. Per què una educació basada en la competitivitat, l’egocentrisme i el individualisme? A on ens ha portat fins ara?
Tenim molt a aprendre. A viure, a conviure, a respectar... Tant de bo arribi el dia en que l’escola sigui una escola de la vida, de les persones com a individus poderosos que poden canviar les coses perquè el mon sigui més just, perquè la gent miri al cel i es senti agraïda pel que veu, pel que toca, per tot allò que te a l’abast i del que pot fer un bon ús. Somio amb una educació que ens faci veure que l’avanç de la humanitat no ha d’entrar en conflicte amb l´entorn, amb allò del que provenim. Que ens ensenyi que no cal triar entre home i natura perquè al final, no som el mateix? Nosaltres també som part d’aquest món. Ensenyem a respectar-lo i a respectar-nos!

ALTRUISME

M’equivoco en desitjar que els meus somnis d’ahir esdevinguin la meva realitat d´ avui? Potser si. Potser no hauria de desitjar res i qualsevol cosa que vingués ja m’estaria be. Però soc inconformista en aquest sentit, no ho puc evitar, tot i ser conscient i donar gràcies per la meva sort en molts aspectes. I sé que les coses sempre es poden millorar, que les persones no s’han de descuidar, que les relacions a força d’esperar i no actuar, es deterioren. Potser voler que tot sigui perfecte és demanar massa. Però és que quan has conegut aquesta perfecció, és difícil donar passes enrere.
Sé que el secret quan dones, quan fas, quan t’entregues sense condicions als demés, és no esperar res. És en aquest punt que la majoria fallem, desitjant que els nostres gestos siguin correspostos. Jo lluito desesperadament per assolir aquest altruisme tant necessari, de vegades ho aconsegueixo però de vegades, quan la càrrega emocional és forta, no. És llavors que em fa por el fet de que arribi el dia en que em cansi d’esperar, en que em deslligui d’allò que considero no em dona prou. I m’equivoqui.

PETITA

Tot canvia, res no resta igual en aquest equilibri natural que la Humanitat destorba tan sovint, tot està en constant moviment en un món canviant del que creiem ser amos i senyors quan només conformem una petitíssima partícula d’un entramat perfecte , d’un univers tan complex que segurament mai desxifrarem del tot.
Si, som petits comparats amb la immensitat del Planeta, per no dir del que l´envolta. Insignificants i alhora destructius. Però jo no he nascut arbre, no soc pedra, no soc mar. Soc persona, ésser viu com tants altres d’una espècie que no considero superior però que al cap i a la fi, és a la que pertanyo. I què puc fer doncs? Pensar globalment, si, ser conscient d’aquesta petitesa i intentar canviar tot allò que ens fa desmereixedors de gaudir d’uns recursos generosament posats al nostre abast? Em preocupa reflexionar sobre tot plegat i mai decidir-me a viure en harmonia amb els meus pensaments. Perquè fa ràbia, i sé que no és el camí, pensar que si no hem de fer res a nivell individual, potser seria millor viure, com la immensa majoria, en la ignorància i la total desídia.

ARRELS

Fins quan aquesta por irracional a mirar enrere en algun moment d’un futur incert i adonar-me’n que m’he perdut el món. Per què? Quan no puc desitjar més, quan la vida em somriu? Com evitar pensar més enllà d’un present que gaudeixo dia rere dia? Les arrels que ens nodreixen, ens lliguen a la terra i, malgrat que ens alimenten, ens impedeixen moure’ns. Viure el món en moviment o mirant al cel entre el fullatge d’unes branques? En aquest bosc ple de vida, no hauria de buscar més.

EL COST D´UNA VIDA

Avui llegia que el 80% de les morts sobtades podrien evitar-se amb un anàlisis genètic. Em pregunto llavors per què no es realitza aquest anàlisis. Algú dirà que el cost és elevat i que no interessa. Sento parlar en termes econòmics referint-me a un tema tant angoixós com pot ser la mort d’un fill però tots sabem que malauradament en aquest mon, a nivell empresarial (i l’estat és una empresa, no ho oblidem) els diners ho mouen tot. Però, és realment tant elevat aquest cost? Deixant un moment de banda el dolor que pot provocar a uns pares la pèrdua d’un nadó, pensem: a quants tractaments psicològics, quants fàrmacs i remeis hauran de destinar-se a pal·liar aquest dolor?
Em ve a la ment el cas d’una coneguda que fa poc m’explicava que portava molts anys tractant-se de dolor musculars. Més de 10, en concret, de tractaments, de recuperacions, d’analítiques, de pastilles. Un simple test de intolerància alimentària va treure a la llum que la ingesta de certs aliments era el que li provocava aquests dolors. 300 euros la broma. pagats de la seva butxaca evidentment (i ben gastats, imagino). De veritat algú a la Seguretat Social pensa que 300€ és car comparats amb el cost de 10 anys de tractaments? No sé qui gestiona el Sistema, de veritat, però realment el tema prevenció no el te gaire en compte. Crec que mirar a curt plaç a l’hora de destinar uns diners a una prova, tot i que costi 300€, és un gran error. No és més una inversió que no pas una pèrdua? I jo, no soc empresària. Però no cal no?