LUDOVICO I L´ART DE DESPERTAR CONSCIÈNCIES

Avui només volia escriure per compartir aquest meravellós tema d´un gran mestre, el Ludovico Einaudi. Vaig tenir el gran privilegi de gaudir de la seva música, de la seva màgia i del seu art, en directe,el passat dissabte. Indescriptible. Tantes hores que m´ha acompanyat, tants moments màgics creats per unes mans i una ment virtuosa...

Aquest va ser un d´aquells que et deixen sense paraules i et fan adonar, de la sort que tenim en aquesta vida de poder fer nostres pedaços de temps que restaran per sempre a la memòria, malgrat els agredolços, malgrat les soledats en companyia. Qui necessita res més?

Mares tòxiques

No em puc creure que faci més d´un any que no actualitzo el blog! Quin desastre... I no serà per manca de temes... Potser és per un excés i tot. És que últimament... Passen tantes coses que una no sap ni per on començar.

I és que jo ja fa temps que tinc la sensació que m´han ficat en una rentadora, l´han posada a centrifugar durant hores i hores.... I llavors, jo surto, i la gent parla, i diu, i fa... I jo tinc una sensació de vertigen... Visc com en una espècie de món paral.lel en què tot el que passa al meu voltant no té massa sentit. La gent camina sense saber a on va ni d´on ve però trepitjant pel camí mirant-se el melic, el que ens envolta és una farsa, a nivell micro i macro, i jo parlo però molt pocs m´entenen. En fi. Que penso si val la pena parlar del que passa, del que sents, el que et preocupa i el que no... O guardar-lo ben endins perquè ningú t´ho pugui prendre i fer-ne un mal ús.

Malgrat això, avui escric per parlar de les mares. Bé, de la meva, que n´hi hauria per escriure un llibre però a la que només penso dedicar aquesta entrada.

Resulta que jo sóc una apassionada del Nadal. Sí, m´encanta, les cançonetes, les garlandes, inclús els àpats per rebentar. Dec ser un ésser estrany en aquesta estesa corrent que hi ha ara d´odiar el Nadal.

I res, aquest any, la meva germana petita no hi serà. És una llàstima perquè la meva neboda ha acomplert just ara un anyet. Marxen a fora, a casa de la família del seu marit. Els trobarem a faltar.  I és clar, com ella no hi és, doncs resulta que la meva mare, ha decidit que si la seva única filla (sí, sí, tal qual m´ho ha deixat anar), no hi és, ella no celebra el Nadal i per tant no ens honorarà amb la seva presència al dinar del 25.

Jo ja ho sospitava però no li havia posat nom... i casualment (be, casualment, no, després del mega cabreig nadalenc que m´ha entrat) avui he trobat això:

http://lamenteesmaravillosa.com/madres-toxicas/

I vaja, que és pastada a ma mare.

Sort que ho tinc ben paït i que ja no m´afecta massa. Ella és com és, però jo sóc com sóc, i ja no estic per xorrades. Visca el Nadal! i no penso deixar que ningú m´ho espatlli. Es digui MAMÁ o Mare Teresa de Calcuta.

I apa, ja he donat una raó més als "haters" del Nadal per reafirmar-se en les seves conviccions.

FELICITAT

No permetré que res ni ningú em robi els meus somnis, que me’ls trepitgi simplement perquè no hi confia a la vida. Perquè no és just, perquè masses cops ho han intentat i sovint ho han aconseguit. I encara que dolgui ser conscient que hi han decisions que s´han de prendre en solitari, les il·lusions em guien el camí, i el destí. Adéu a aquells que hi veuen traves allà on jo hi veig futur, que intenten enfosquir allò que em fa feliç. Si voleu compartir la meva alegria, sereu benvinguts. Sinó, a pastar. Gent que es preocupa massa (d´un mateix, és clar). Tolerància 0.

Felicitat!

QUE NO US ENGANYIN

Últimament moltes de les meves amistats al Facebook pengen aquest escrit:

VERGONZOSOOOOOOOOOOOO DIFUNDIR NOTICIA: Hola, me llamo David Herrera. Trabajo en el INEM (hoy SPEE). Os quiero contar una pequeña anécdota para que ilustre otro de los disparates que ha llevado a España a estar como está.Atiendo a un señor, sus rasgos denotan que es de origen marroquí. No habla español..., practicamente nada. Le pido la identificación y oh, no tiene NIE,tiene DNI. Está nacionalizado. Rapidamente me pregunto cómo una persona que está nacionalizada, no sabe hablar castellano. Y no es porque sea marroquí de nacimiento, es que me asombra cómo se puede vivir 10 años en un país y no aprender el idioma, al menos para mantener una conversación, y mucho más, como se llega a obtener la nacionalidad. Pero vamos, que opino lo mismo de los alemanes que llevan aquí un década y ni papa. Seguimos. Observo su vida laboral. Comienza el alucine. El hombre trabajó en su día un añito,practicamente justo, de forma más o menos seguida, en bastantes empresas, en muchas termina por baja voluntaria. En una de ellas genera situación legal dedesempleo (es despedido) y con el año raspado solicita paro. Bien, 4 meses de contributiva. Al agotamiento, subsidio con cargas familiares (residentes en marruecos) y mayor de 45 años, 24 meses de subsidio. Tras cobrar el subsidio,milagrosamente, y tras estar 28 meses (casi dos años y medio) como demandantede empleo, parado, oh milagro, se coloca al mes de terminar de cobrar. Vuelve a trabajar de forma más o menos seguida en distintas empresas, en algunas de las cuales termina con baja voluntaria y tal. Misma dinámica laboral. 2 meses por aquí, 1 mes nada, 3 meses por allá... Y he aquí que el hombre junta justito 180 días, qué milagro. Pues hala, subsidio de cotización insuficiente con cargas,21 meses. Tras el agotamiento, cobra el prodi, 6 meses más de subsidio. En todo ese tiempo ni una colocación, nada, ni un trabajito. Entre medias, el señor se ve que pidió la nacionalidad y se la dieron. Bien , ahora, tras cobrar todo lo cobrable, se larga a otro país de la UE, con su condición de ciudadano comunitario. Una reflexión. Este hombre ha venido de otro país, supuestamente a buscarse la vida, ha trabajado año y medio, y se le ha dado 55 meses de prestaciones por desempleo, más de 4 años y medio, y la nacionalidad. Cuando estaba cobrando prestaciones ni siquiera se ha molestado en aprender castellano. Juro que el caso es verídico. He visto algún caso más bestia todavía, pero esto ha pasado esta misma mañana y he alucinado. Así nos va.Igual de vergonzoso es la situación con los casos que llegan de nacionales de nacimiento que buscan la misma dinámica de trabajar lo justito para generar derecho. La cosa es que es todo legal, al señor no se le puede decir ni mu. Si a esta picaresca, nacional y extranjera, se le añade el resto de problemas del país, ...... Y entretanto un AUTONOMO trabajando, tributando y inspeccionado cada dos por tres , no tiene ni derecho a paro, ni sabe como alimentar a su familia…..¡ QUE PAIS DIOS MIO.!!!!!! Que circule esta noticia, a ver si llega al lugar adecuado y se le pone remedio a esta barbaridad!!!! POR FAVOR PEGAR ESTO EN VUESTRO MURO Y QUE CIRCULE, ES UNA VERGUENZA!!!!!!

La gent ho penja tota ofesa, posant-se les mans al cap i, per suposat, donant per fet que la informació és verídica sense cap mena de dubte. I jo insisteixo. Si la immigració fos el mal d´aquest país, fa molt de temps que hauríem sortit de la crisi. Aquest tipus de rumor només fa que desviar l´atenció dels qui son els veritables culpables de la situació, no només a Espanya, sinó a molts altres països. La gent parla d’immigració com si els immigrants fossin ninots, o números, ens oblidem que són persones? Com podem deshumanitzar-nos tant?

I, transcric un text que he trobat en un blog, amb el que hi estic molt d´acord:

"No hay mejor caldo de cultivopara la xenofobia y el racismo que las épocas de crisis. Cuando falta el empleo y muchas familias tienen enormes dificultades para llegar a fin de mes, es muy fácil inflamar los ánimos acusando a los inmigrantes de todos los males de la economía patria. Como, además, los inmigrantes no suelen tener muchas posibilidades de defenderse de las acusaciones que se lanzan contra ellos, sólo se oye la voz de sus contrarios.

El texto que incluyo más abajo acusa a una familia marroquí de vivir totalmente de las subvenciones de la Generalitat catalana. Para dar más verosimilitud, elautor del correo alude a las palabras de una persona que se supone que trabajaen una ONG de ayuda a los inmigrantes.

Como buena cibertrola está llena de generalidades y de datos que son imposibles decontrastar, pero que suenan a verdad, y ya sabemos: piensa mal y acertarás. Asíque, ante la duda, se considera que es cierta"

(AQUI ADJUNTA EL MATEIX TEXT QUE HE COPIAT A DALT)

Si us plau, a mi que em mostrin papers oficials, total destinat a subvencions i noms i cognoms dels receptors finals. La resta, és només un rumor, probablement difós amb molt mala llet ves a saber per qui. Jo he conegut immigrants de tot. El mateix puc dir dels d´aquí. Gent que no ha treballat a la vida i que ha viscut de gratis a costa de l´Estat. Milers de cops he sentit aquella frase de: “jo passo de treballar perquè em surt més a compte cobrar el subsidi d´atur…” De tot hi ha a la vida, però a mi aquest tipus de discurset em cansa. De veritat. Que ningú es deixi enganyar i comencem a distingir i assenyalar als veritables culpables.

I finalment us deixo un enllaç perquè hi reflexioneu. Malauradament la historia es repeteix una i altre vegada, això ja ho hem vist a Europa en el passat. No aprenem.

España, a la cola de Europa en atención a los inmigrantes sin papeles

Imatge: El Pais

RAVALEJANT

Feia temps que volia parlar d´aquest tema i mai trobo el moment. Últimament, malgrat haver deixat de banda algunes de les meves obligacions històriques, vaig realment atrafegada. I és que ens hem mudat a la gran urbe, Barcelona, amb una mica de pena, la veritat, però, espero, per millor.

En fi, a lo que anava.

Sovint sento com s´han degradat alguns barris de Barcelona, com la delinqüència, immigració, etc. els han fet quasi insofribles. Doncs be, jo vull parlar del barri en que em vaig criar, el Raval de Barcelona.

Deixeu-me que us expliqui: aquell barri, sempre havia estat el “xino”. Ara se li diu el Raval imagino que per allò del respecte a altres races. Doncs be, us diré que, quan jo era petita, en aquell barri hi havia de tot:

Teníem la heroïnòmana a la cantonada del carrer, que cada nit es barallava amb la mare o la germana a crits, per qualsevol tonteria. Tot un teatre, tu. Podies posar la cadira al balcó i seguir, com si de qualsevol telenovel·la de mitja tarda fos, la vida i miracles d´aquest curiós personatge.

Després estava el veí del quart que es barallava també a crits amb la veïna de l´edifici de davant, perquè aquesta es queixava de la llum que encenia i que li donava directament a la cara. “¿Te molestaaaaa la luuuuuz??? Pues vete al cementerio y muéreteeeeee!!!!” Això és lo més suau que li havia respost.

A dalt teníem uns veïns CATALANS (incideixo en aquest punt), no eren marroquins, ni sud-americans ni xinesos, que sempre feien un soroll horrorós: a les 12, la 1, les 2 del matí. Si et queixaves potser baixaven amb una navalla a fer-te callar. En soc testimoni.

El meu pare havia sortit alguna vegada al balcó a llançar un test perquè algun lladre havia estirat la bossa a algú. Vull dir que també n´hi havien, de lladres.

De baralles de carrer i altres “actes” teatrals, ja ni us explico…

I per què dic tot això? Perquè quan sento que la immigració ha degradat el barri, que a on anirem a parar, que fa vergonya tants paquistanesos, xinesos i demès penso: en serio no us en recordeu de com era el barri fa uns anys?. NINGÚ, absolutament ningú que no hi visqués, s´hauria atrevit a entrar-hi. Ara pots veure universitaris prenent unes copes a molts dels bars del carrer, gent de tota mena convivint tranquil·lament, espais oberts… en fi. Que a mi ningú em ven al moto de que ara el barri està pitjor i menys que els de fora en tenen la culpa. O no tenen memòria, o es que no hi vivien allà fa 20 anys i per tant son una mica ignorants.

Si us plau, que ningú s´enganyi. El Raval està ara maco, transitable, amb vida, hi ha de tot es clar però, crec, molt més sa que fa uns anys. Us convido a fer un entrepanet al Fidel del C/Ferlandina, un cocktail al Negroni del C/Joaquim Costa o una cerveseta a l´Almirall. Top Class.

TORMENTA DE ARENA

Reconec que mai havia estat fan de Rosana, però l´any passat vaig tenir oportunitat d´anar -la a veure en directe al Palau de la Música i em va encantar. I haig de confessar que, amb aquest tema en concret, em va posar la pell de gallina, la màgia del moment no es pot descriure. I és que en les coses més simples resta la bellessa més gran. Ho volia compartir, potser pequè aquesta nit és epecial i única. És... meva.

No se mata el amor
Ni se muere de viejo
Con pecados añejos
Solo duele el dolor...

FLOR DE LOTO

Feia molt que no escrivia. Molt que no expresso els meus pensaments aquí, potser perquè son massa íntims i massa de tot per fer-ho. I és que després de una onada de canvis interiors i exteriors, de sobte m´he trobat com en el “Limb”. Estic contenta pel canvi, molt més del que em pensava però deixar tota una sèrie d´activitats frenètiques ha donat pas al plantejament de nous projectes, a noves expectatives i a noves il·lusions. Els primers, van donant fruits, pe sort o per desgràcia, ja veurem, les segones s´esvaeixen per moments (aquells en els que comprovo que res és el que semblava) i, de les terceres, prefereixo no parlar. Perquè adonar-te´n, de sobte, que estàs molt més sola del que pensaves, mirar al futur  i prendre consciència que potser no serà com t´hagués agradat, dona pel sac. I és que quan veus que els que tens més a prop t’aixafen els somnis, et desil·lusionen i t´ofeguen, fa por. I mal, molt de mal.

Així que hi han dies en els que penso: va, respira, deixa la vida fluir, la inspiració i la guia arribarà tard o d´hora (m´ensumo que serà més tard que d´hora)… però n ´hi han d´altres… en que ho engegaria tot a la merda, que correria ben lluny de tot allò que no tinc molt clar que em faci be, d´aquells que son tant egoistes com per considerar-me un simple objecte, d´aquelles persones que ja no imagino al meu costat en els moments difícils… ni tan sols (ni tan sols!) en els bons…

També hi ha dies en els que m´allunyo de tot i torno a ser una mica més jo mateixa, la de sempre, ferma i decidida i valenta, i pausada, i contenta per la vida, per tot allò que si que tinc i que ningú em traurà mai perquè és només meu. Ara que ho penso, és cert que m´estic anant molt lluny.

Suposo que aquesta última Mònica és la que guanya, però no tinc molt clar que ho faci per molt de temps, no tinc clar res a aquestes alçades. Be, si, que potser si fos més egoista, i menys hipòcrita, i més simpàtica, i menys responsable, les coses m´anirien millor. Però mira, de tots aquells que posseeixen aquestes “virtuts”, el món n´està ple així que... perquè ser-ne una més?