Jo, de religiosa, no és que no ho sigui, és que renego de la religió directament. Diré més, ni tan sols crec en un Deu que, d’existir, se l’hauria de jutjar per crims contra la humanitat. No crec en deus, sinó en els bons actes de les bones persones, i en el cas d’aquest personatge, si fos real, les seves accions no en parlarien gaire be . Perquè ja em diràs, el totpoderós que no te poder per parar cap desgràcia però si per castigar la humanitat sencera per una mossegada d’una pobre noia a una poma que, ves a saber,escolta, quan hi ha gana... Una poma! Per no dir lo narcisista que s’ha de ser per voler que milions de persones t’idolatrin constantment, prèvia promesa, això si, d’un paradís que ningú ha vist mai i que molts no es poden ni imaginar quan miren al seu voltant, un voltant que crema i s’enfonsa.
Però be, no era de Deu que volia parlar. Puc arribar a entendre que per a molta gent, aferrar-se a una entitat en la que creuen sense veure (se li diu Fe no?), sigui la única resposta a una sèrie de qüestions a les que son incapaços de trobar sentit racional o a les que no son capaços d’enfrontar-se. O simplement, que la ignorància sigui còmplice de l’oportunisme de la religió en general. O que la tradició encara continuï marcant vides i societats. De la tradició també se’n podria parlar hores. Una altre lacra que arrosseguem des de temps immemorables.
Ara be, el que no entenc, ni entendré mai, ho sento si semblo massa radical, és que encara hi hagi gent que, no contenta amb resar-li a un Deu venjatiu i maliciós, segueixen les doctrines d’una institució com l’església, és a dir, d’una institució que s’ha passat segles mentint, robant, extorsionant, ocultant, transliterant i, per si tot això no fos prou raó per cremar-la, ara encobrint a uns malparits que han destrossat la vida de milers de nens a tot el món.
Com a nena que va patir abusos que soc, se’m regira l’estomac cada vegada que veig la Pça. de Sant Pere del Vaticà a vessar, idolatrant, ja no a aquest Deu del que parlava, sinó a la seva “representació” a la terra. És patètic. Un home que no es pronuncia quan algú com el Bisbe de Tenerife, Bernando Álvarez, declara que “hi han menors que ho consenten, que estan perfectament d’acord i que ho desitgen”, referint-se als abusos i casos de pederàstia, declaracions per les que directament, hauria de ser enviat a presó. És un insult, no tant sols a aquests nens i familiars, sinó a qualsevol persona mitjanament intel•ligent i amb un mínim de principis.
M’agradaria que algun catòlic practicant m’expliqués el per què encara, a dia d’avui, continua anant a l’església a resar. Cal anar per expressar gratitud? Cal besar la ma i el cul d’aquells que no saben fer res mes que amargar la vida de milers de persones al món i que a sobre ho fan sense impunitat? Que algú ho intenti, si vol, però ja aviso: dubto molt que tingui arguments per fer-me veure que estic equivocada.
