TEMPS ABSURDS

Des de fa mesos tinc la sensació de viure temps estranys. Be, no és una sensació, és un fet. I no entraré a valorar tota la situació econòmica, política, mundial i local que ens rodeja, que és per posar-se a plorar directament. Parlo del que tens més a prop.

Visc temps en que una somriure fals, unes aparences construïdes a base de dir o fer allò que se´t demana, valen més que qualsevol mostra de ser un mateix. Temps en que sembla ser que gairebé ningú s´interessa pel que li passa al del costat (literalment) i en canvi aquests mateixos corren a xafardejar pel Twitter, fcbk i altres canals “interactius“ varis, el que sent, pensa o viu algú a qui ni tan sols coneixen, així de trist. Temps absurds. Temps d´oblit. D’ignorància i mala fe. De venes als ulls a les que els cecs s´acostumen amb tal d´escoltar el que volen sentir. Tants cops al dia haig de sentir les critiques a uns quants per part d´aquells que a ulls de qui critiquen son Deus…

Malgrat la soledat que em provoca ser conscient d´això i viure en concordança amb el que penso, n´estic contenta, de no pertànyer a tot aquell ramat que es creu més important perquè segueix el corrent mirant el cul de qui se li cagarà a la cara (perdoneu lo escatològic de la comparació).

Doncs això, que el ramat pels borregos... És que això de ser una proscrita és el que te... Que pots dir el que et vingui de gust.

PD: Dedicat a tots aquells que potser no somriuen tant sovint però que quan ho fan, saps que és de veritat. 

S´ACOSTEN LES VACANCES....

Visc un moment de relativa calma: feina tranquil.la, classes de dansa (tinc uns alumnes que no me’ls mereixo i he començat ballet de nou, com ho trobava a faltar!), bolos , poquets, ja sabem, la crisi…però que m´omplen tant..., nova casa amb vistes a mar (que si, que si, de lluny, entre l´estació i l´edifici de davant…) i muntanya, una satisfactòria relació sentimental, poquets amics però ben avinguts, projectes que començo amb el risc sempre present de no acabar-los, tranquil·litat amb tot plegat però... massa per mi? Qualsevol em diria, be, de fet ja m´ho recorden contínuament, que soc afortunada i que no em puc queixar, i en soc conscient, jo, cada dia quan em llevo al matí, d´aquesta fortuna però mira tu que també tinc aquesta tonteria de no conformar-me amb les coses amb que la majoria somia. Quan tot va sobre rodes, sento que em falta quelcom, que en qualsevol moment es trencarà aquest equilibri  i ja començo a pensar si no sóc jo la que ho propicia tot plegat. Alguns hi diuen cul inquiet, altres m´acusen de no saber el que vull (aquest tenen una mica més de mala llet), la majoria no em fan ni cas esperant que es produeixi un booom que sempre acaba per arribar... M´ofego amb tanta calma, trobo a faltar el factor sorpresa, els riscos innecessaris (o no), una mica de bogeria o potser de seny... ja no ho sé. NO SÉ, NO SÉ... Quina angoixa de vegades, en no saber per on tirar. Un dia em llevo i el món, el meu és clar, no parlarem d´ell en general, em sembla meravellós. D´altres me´n vaig a dormir pensant què faig jo de productiu, que hi aporto, com podria canviar certes coses. I no em refereixo al fet de plantar-me a la Pça. Catalunya a protestar, que també està be, sinó d´algo més mundà, reconec, com és passar per la vida sentint-te útil i sabent que en un futur algú et recordarà per allò que vas significar. Pot semblar egocèntric, però, no ens enganyen, tothom ho és d´egocèntric, només que alguns, com jo, ho reconeixem públicament, i altres es posen la disfressa de mare Teresa de Calcuta, va  a gustos.

En fi, aquesta és la meva reflexió d´avui, potser perquè s´acosten vacances i, així com tothom s´omple de bons propòsits a fi d´any, a mi em passa quan acaba la temporada de feina. Penso en com seria no tornar d´aquestes vacances i refer una vida de nou, començant de zero, mantenint allò que consideres valuós però descartant tot allò que ja no te sentit o cap al·licient. Però cal tocar de peus a terra, suposo que és el que li passa a la gran majoria. Així que, en el fons, no soc tant diferent de la resta.



MÉS ENLLÀ DE LES ESTRELLES

Aquesta és la màgia de les estrelles, encara ens il·luminen moltes extingides fa temps...

De vegades se t´acaben les paraules… se´t queden a mig camí perquè entens que no hi ha res que puguis dir, i molt menys fer, per canviar les coses. I et sents impotent entenent que hi ha algú que seu cada nit a esperar que aquell a qui més s´estima, marxi per sempre en qualsevol moment, deixant un buit que només una nova vida va omplint a mitges. No sé què dir. Res no puc fer. Algú que he considerat tant proper malgrat que en els últims temps ens haguéssim distanciat, lluita per assaborir els últims i apreciats moments que li resten. Malgrat tot, vull semblar optimista, si és que es pot ser optimista en moments així, pensar que deixarà tants bons records a la ment d´aquells que l´han estimat… Avui els meus em transporten a terres ben verdes, a tardes de riures i acudits, a instants especials de felicitat, a paraules sempre amables. Em transporten a tu, N. , a la gran persona que ets i a  la que trobarem tant a faltar. Fa poc  em vas dir que encara érem amics, que mai m´havies deixat de considerar com a tal. Doncs be, amic, que sàpigues que els meus pensaments estan amb tu en aquests moments, malgrat les distàncies i malgrat les circumstàncies, que una altre lliçó està apresa  i que mai t´oblidaré.

MEME DE CINE

La Mirashka m'ha passat un meme de cine. És la primera vegada que faig un meme!!! Així que perdoneu si no sé ben be com va… La veritat és que soc mooooolt “incurta” pel tema cinema (si, ho haig d´admetre, macachís!) així que m´ha costat una mica posar-m´hi... però amb les seves deficiències (usease les meves en quant a cinema), aquí el teniu.

1. Quina és l'última pel·lícula que has vist al cine?

Cisne Negro…. (siii, ja sé que ja fa...) I malgrat algunes critiques poc favorables per part d´amics entesos en la matèria, ( i no com jo), a mi em va impactar força. Sempre he cregut que l´art t´ha de remoure alguna cosa per dins i, en aquest cas, jo vaig estar un parell de setmanetes donant-li voltes a la peli, no sé, em va impactar…

2. Quina és l'última pel·lícula que has vist a casa?

Ni m´enrecordo! Deu ser perquè mai tinc temps per veure res a casa i, algun cop que ho faig, em quedo adormida abans dels 20 primers minuts… :-S

3. Quina és la teva pel·lícula preferida?

Buah! No en tinc de preferida, em passa com amb la música, em costa molt decidir-me per un grup o una cançó, va a èpoques. Però em va encantar Eyes Wide Shut, i La Lista de Schindler… son d´aquelles que no se m´obliden per molt temps que passi i per a mi això és un gran senyal  perquè tinc una memoria de mosquit.

4. Hi ha alguna pel·lícula que esperis amb ànsia?

Doncs no,  la veritat.

5. Quina saga de pel·lícules t'agrada més?

Potser el Senyor dels Anells…

6. Escriu algunes pel·lícules que tinguis a casa

Desde El Piano fins a “El Rey león” (i això que no tinc nen.... o si? :-P)

7. Quina pel·lícula t'agrada més de les que tens a casa?

Doncs amb tants trasllats i canvis de vida, a casa només hi han pelis de la meva parella i alguna comprada a tota pressa un dissabte a la tarda al Mediamarkt… però potser hi ha una que m´agrada molt (i aquesta és meva, la vaig trobar després de molt re buscar perquè semblava esgotada a tot arreu), és El Piano.

8. Quina pel·lícula t'ha decebut?

Normalment no en deceben les pelis, perquè no em creo masses expectatives del que vaig a veure. Evidentment m´he tragat molts “pastelons” però ho sabia des d´abans de començar.

9. Si poguessis triar una pel·lícula per fer-ne un remake, quina seria?

Doncs mira, potser perquè estic cansada que la reposin caaada Nadal, a veure qui és el primer valent en fer un remake de “Allò que el Vent s´endugué”. A veure qui te nassos...

10. Què t'agrada de les pel·lícules?

Depèn del moment, com tot, però m´agrada que em sorprenguin i, sobretot, que em remoguin d´una o altre manera, per dins, be pel missatge, be per la estètica, o pel tema...

Aparentment, si no ho he entès malament, he de passar el meme a una persona ,menys de les que l´hem rebut de la Mirashka, però només conec a dues persones més que segueixin el meu blog, la Júlia de GUACHIPEICH DE LA MUERTE , i la Silvia de Cosillas en General... Us ha “tocao” .

Bé, i com diu la Mirashka tot aquell que vulgui també es pot animar a fer-ho!

GRANS PERSONES

Grans.

Grans els fugaços instants que et fan créixer.

Grans.

Els petits gestos que diuen tant.

Grans.

Les grans persones que s´apropen un instant.

De vegades, no massa sovint,

algú t´ensenya el que val la pena conservar.

BRUIXA

Dir el que penso m´ha suposat, i encara em suposa, guanyar-me certes enemistats, tot s´ha de dir. Soc una persona impulsiva i molt sincera, massa ho reconec, i no puc amb les situacions que considero injustes.  Odio la hipocresia. Que si, que hi han maneres de dir les coses. Que  sí, que hi ha gent que per molt que els hi diguis no es donen per al·ludits. Que si, que hi han persones que, com que els hi fa mandra aprofundir, es queden amb la superfície de les paraules i per tant amb una imatge totalment errònia del que soc. Però els que em coneixen be (molt pocs, poquíssims) saben que malgrat les meves paraules, procuro sempre ser imparcial en les decisions finals, és a dir, el enfrontar-me a algú, per exemple, per un cert tema, no treu que després surti en defensa d´aquella persona en una altre, tot i que em caigui com el cul (amb perdó) o, malgrat l’emprenyament davant algun rebuig o lleig que em fan, després sempre reflexiono i trobo justificacions a certes actituds. No tothom te la capacitat de perdonar, o d´allunyar-se d’allò que sovint no ens deixa veure o jutjar les coses imparcialment.

El problema ve quan sents, quan notes, que els que tens més a prop també pensen igual, tot i saber que les meves intencions son bones, quan una mirada que hauria de ser propera, ni tan sols escolta un plantejament perquè considera que no hi ha per tant, tot i que només sigui a aquella persona a qui li exposes. La teva confidència tirada a la brossa. Així, com si no tingués cap valor. Es llavors que em passen pel cap mil coses, el per què de dir el que sento, el que penso... si val la pena, si al final la resta té raó i nedo a contracorrent. Però em dol. Em fa mal la indiferència dels que tinc a prop i considero amics, part de mi. I aquest mal fa que m´encaparri encara més en pensaments potser no del tot beneficiosos per a mi. Així que decideixo callar, que no vol dir que canviï d´opinió, simplement me la reservo, a la espera d´algú que entengui que no soc tant bruixa ni tinc tan mala llet com sembla. Potser ningú ho entendrà mai... i això a la llarga, sí que serà, o no, problema meu.

LOLA

Va arribar a casa després del típic dilema, que si tindrem temps per a ella, que si no podrem fer tantes coses com fèiem abans, que si, que si…. Doncs cert, ara, senyors i senyores, tenim una obligació com una catedral de gran però… i què? En tan sols 2 mesos que porta amb nosaltres ens dona tant … No diré que no hem passat dies de desesperació, pipís per aquí, “cosetes” per allà, plors a les tantes de la matinada i per tant nits d´insomni (que semblava que haguéssim parit, vamos). Camp de batalla en la seva màxima expressió. Veterinari, vacunes, sabatilles destrossades, cables del Mac mossegats, algun que altre mitjó desaparegut… Carreres amunt i avall del pis perquè pot pujar per les escales però no sap baixar-les i, cabuda com és, vinga cap amunt i després a plorar perquè la baixis. I ara li ha donat per mirar per la finestra i somicar (creiem que s´ha enamorat d´algun gosset i l´espera hores i hores sense èxit, és una mica precoç, que només té 4 mesos i mig!)

Li encanta anar a la platja, ja ha muntat en bici (amb intent de suïcidi inclòs) i en moto (ben amagadeta a la seva motxilla per evitar nous intents), li han fet la seva primera sessió de “pelu” i ha assistit pacientment a assajos i festes. Es distreu amb una mosca pel carrer, cosa que fa que no estigui per fer el que se suposa que ha de fer i després se´n recordi a casa, li fa la festa al primer que passa i se´n va a saludar remenant la cua a qualsevol  gos que ensuma, independentment de raça i mida.

Però cada dia, quan arribo a casa i li veig aquesta carona de felicitat, d´agraïment, quan ens mira i sents que t´ha trobat a faltar, que t´estima sense condicions... quan et mira amb aquells ullassos negres que expressen lo indescriptible, me n´oblido ben ràpid de tot lo que podria tenir de negatiu el fet de que ja formi part de la família. I penso: ha valgut.  Val la pena.

Així que aquí la teniu. Us presento a la Lola! A que és maca?