Jo controlo el que penso, el que faig, el que decideixo no fer. Jo m’he d´ estimar sent tal com soc, sense falsedats donades pel desig d’agradar. I si, potser no controlo els sentiments, però si l’efecte que aquests poden tenir a la meva persona, a la meva ment.
Jo decideixo que ja n’hi ha prou de queixes absurdes, de negres pensaments quan el sol surt cada dia. Jo escullo omplir o buidar el meu got, en funció de les meves necessitats, sense descuidar les dels demés. Jo puc acomiadar un dia trist amb un somriure a la cara.No puc canviar el passat, ni endevinar el futur, però si fer que la meva actitud dia a dia sigui d’agraïment. Pel que tinc, pel que soc, pel que puc arribar a ser, a aconseguir, pels que em demostren que els importo, pels que m’importen i tinc al costat. Pels que un dia vaig conèixer i ja no hi son. Pels que m’il·luminen amb una bona conversa, amb un sol gest. Agraïda a la vida que m’ofereix tant, al món que m’ha donat una oportunitat. Tot i que aquest agraïment, de vegades, costi d’expressar i trigui en arribar.
Jo decideixo que ja n’hi ha prou de queixes absurdes, de negres pensaments quan el sol surt cada dia. Jo escullo omplir o buidar el meu got, en funció de les meves necessitats, sense descuidar les dels demés. Jo puc acomiadar un dia trist amb un somriure a la cara.No puc canviar el passat, ni endevinar el futur, però si fer que la meva actitud dia a dia sigui d’agraïment. Pel que tinc, pel que soc, pel que puc arribar a ser, a aconseguir, pels que em demostren que els importo, pels que m’importen i tinc al costat. Pels que un dia vaig conèixer i ja no hi son. Pels que m’il·luminen amb una bona conversa, amb un sol gest. Agraïda a la vida que m’ofereix tant, al món que m’ha donat una oportunitat. Tot i que aquest agraïment, de vegades, costi d’expressar i trigui en arribar.
Avui llegia la carta a un diari d´ algú que afirma que la nostre societat està malalta. I el fet és que molt pocs es paren a pensar en aquesta malaltia (i molt menys intenten buscar-hi un remei) aquesta que fa que en aquest precís instant uns seguin, com jo, a una còmode cadira, davant un flamant ordinador, complertament aliens al que passa a molts indrets, a masses indrets. Una societat la nostre a la que res ja commou, que dona per fet que els problemes, per passar més enllà d’unes fronteres, ja no l’incumbeixen, que dona la esquena a la realitat que suposa, per exemple, que dia darrera dia, una mare, en algun lloc d’aquest el nostre planeta que també maltractem a consciència, vegi morir al seu fill, contempli impotent com la fam li arrabassa, com alguna bomba li pren de les mans. Una societat que s’ha acostumat a veure a la TV com mor la gent, a centenars, perseguint un somni de paper que acaba convertint-se en malson, que considera que un atemptat a casa és una tragèdia i un a milers de kilòmetres, lo de cada dia, així, sense immutar-se, sense parar-se a pensar que aquells que moren no son pitjors, no son menys persones, que tenen una família, unes il·lusions, que surten diàriament a guanyar-se la vida per donar un futur als seus, a aquells que mai saben si en tornar, trobaran. Una societat deïficada per uns deliris de grandesa que ens fan oblidar que no fa tant nosaltres també estàvem al costat dels perdedors,dels oblidats, dels menyspreats. L’oblit ens fa petits. I el silenci, la ignorància, còmplices d’una dèria que no té compassió amb els dèbils, i que està portant a aquest món al que és ara mateix, una complerta bogeria, un joc en el que uns pocs, amb l’ajuda de la permissiva massa, decideixen qui te dret a viure, qui ha de morir i a qui no val la pena ni tan sols posar nom. 
Es difícil no fer mal, no maltractar els sentiments dels que pensaren que la seva sort era per sempre, dels qui volien creure que el seu destí estava escrit. D’aquells que no entenien que estimar no vol dir posseir. No els culpo. En certa manera puc entendre el seu patir, la seva angoixa. Quan algú troba un oasi, desitja que mai s’acabi l’aigua.
