SENSE DATA LÍMIT

Silenci

Avui he decidit guardar silenci i no dir el que penso, el que sento quan una mirada desconfiada et fa sentir que hi sobres quan unes paraules t’ataquen sense més a conseqüència del desconeixement total de la meva persona o quan em fan saber que ningú em trobaria a faltar si no hi fos.

Silenci per no repetir paraules dites, sentiments exposats que un dia vaig compartir i ara penso “tant de bo no ho hagués fet” callada i cansada de voler que les coses siguin diferents aquesta vegada i tantes.

Així que callaré.

No vull agradar, no vull mentir ni dissimular no vull fer res per ningú que mai tindrà en compte si ho he fet.

I em ric de tots aquells que es pensen, que es creuen tant bons, tant justos i correctes, tant perfectes que em condemnen potser perquè no han viscut res perquè son infeliços en la seva ignorància, perquè no em coneixen ,ni ho pretenen, però en canvi jutgen els meus actes,actes que escullen a l’atzar, ignorant la resta, la que no convé. Si us plau, si no interesso, no interesso per res.

Si, avui és dia de silenci. De no tornar a dir. De no voler que les paraules arreglin actes, ni persones, ni sentiments. De callar perquè tot flueixi sense traves i acabi en un destí que és incert. Sense paraules, no hi ha interferència, i cadascú es mostra tal com és. No diré de nou les que no volen ser sentides perquè posen de manifest mancances que a ningú posen content. Tampoc diré les que si volen ser sentides però en les que no hi crec.

I he de confessar que m’agrada aquest silenci, que el trobava a faltar i ho sé.

Tot i que diguin que el silenci, sempre reclama atenció.

SOMIAR

Somio….
un món que no calgui dibuixar en un paper
persones que pensin com a individus i actuïn com un tot
colors escollits per la natura, blaus encegadors i grisos que porten vida
gotes de dolça pluja relliscant per rostres coneguts i desconeguts
no veure més com l’home s’enfronta a la natura en una bogeria d’autodestrucció
contemplar qualsevol ésser viu i reconèixer al seus ulls la mirada d’un amic.
musica que agermana esperits, sons que formin part de nosaltres
que allò que avui mata sense sentit desaparegui per sempre més.
un món en que la paraula Pau no tingui antònim
Somio...
un futur
Somio...
que mai més em calgui somiar.

DE VEGADES

De vegades… de vegades aixeques la vista i te n’adones que la realitat va més enllà d’allò que els teus sentits poden abraçar, que el dia a dia fa que oblidis la importància de moltes coses amb nom propi i que allò que un dia t’il•lusionava vagi esborrant-se subtilment sota l’abric d’un, sovint, fals benestar. De vegades penso a on ha anat aquella Mònica que mirava per sobre d’allò que tenia a l’abast i aspirava a fer grans coses a la vida. Sé que hi és, encara, i lluito per trobar-la entre aquest coixí de cotó fluix que a força de créixer comença a ofegar. No soc desagraïda, m’encanta la felicitat que en proporciona la llar conscient que vaig construint, amb ajut d’aquells que tinc al costat en tots els sentits possibles, però no vull obrir els ulls un dia i, com si d’un malson es tractés, adornar-me’n que realment he estat adormida molt de temps, deixant passar la vida, sense aprofitar al 100% els moments, passant de llarg. Passar de llarg. Això és que més temo. Girar el cap i veure un camí que no soc conscient d’haver recorregut. Vull quedar-me amb tots els moments, assaborir-los, gaudir-los, apreciar-los de tal manera que sempre tinguin cabuda als meus records. I que aquests records esdevinguin una prova de que la vida, la meva vida, no ha estat viscuda en va.

DE PARAULES I SILENCIS

Paraules. Silencis. Pauses… Son tants els moments en que escollir la opció adequada sembla impossible. Son tantes les ocasions que tenim d’expressar-nos i tant ínfimes les que diem el que de veritat volem, sentim, somiem. El poder d’una paraula sovint no fa justícia a la puresa d’uns sentiments, a la emoció d’uns gestos, a l’agraïment envers a qui et demostra lo molt que l’importes. El significat d’un silenci és mal interpretat en masses ocasions, quan aquell només significa que hi ha pensaments pels que les paraules es queden petites. Pauses que son com l’alè que ens falta abans de dir allò que portàvem amagat ben endins. I impressions que saps que dones sense que puguis evitar que aquestes no es corresponguin amb la realitat, sense treure una sola expressió que desdigui allò que no has dit. Restar en silenci. Parlar sense paraules. Saber escollir. I que la teva elecció no malmeti per sempre allò tant preuat, allò tant valuós que et van regalar un dia.

Nadal

Nadal. Temps d’unes celebracions que en molts casos et deixen un gust agredolç. Temps d’escalfor, però també de fred, de postures incòmodes, de situacions atípiques. L’escalfor d’uns braços que s’obren per rebre’t, la brillantor d’uns ulls que s’alegren de veure’t. Però també la tristor d’una mirada que va més enllà dels que estan, l’enyorança de l´ahir, preocupacions per allò que no saps si podràs donar.

Nadal de torró i de figuretes d’un pessebre sovint esquerdat pels anys. De records de temps passats i moments que quedaran pel futur que no sabem si vindrà. Les llums de casa que s’encenen i el d’una flama que saps que potser s’apaga. Visions d’aquí i d’allà que vols retenir per sempre. Impulsos per donar tot allò que creus s’ha de donar, tot allò que oblides la resta de l’any. Voler ser-hi, pensar en marxar. Instants de tendresa, també de soledat,. Aquella que vas aprenent a compartir, però que encara no pots explicar.

Bons desitjos i plans de seda per l’imminent any nou, dels quals només una part o cap es duran a terme, ensorrant-nos una mica més en el nostre convenciment de la futilesa dels bons propòsits.

El Nadal ens recorda que el camí és llarg, que res no resta per sempre, que hi ha alegries que es converteixen en records i records que mai més hi seran.

Guardant dins la seva caixa les guirnaldes que amb tantes ganes vaig treure fa tant sols un mes, penso en quants cops hauré d’obrir i tancar aquesta altre que es diu cor i que guarda gelosament els bocins de la meva persona, les emocions d’experiències passades, expectatives de moments futurs i un passi per pujar tantes vegades com vulgui, a aquest tren de la vida.

PRESENT

El dia a dia que em sorprèn minut a minut. El sol dels matins, el regal de respirar,el mirar més enllà del que tens davant, el compartir, tenir la capacitat de deixar volar la imaginació sense renunciar a la realitat, el fer que un moment gris sigui una llum que t’il·lumini per la propera estació freda. No donar per fet que hi ha coses que tindrem per sempre. No avergonyir-nos pel plor. Gaudir dels somriures, dels moments,d el matí i de la nit, de la companyia, de les converses i els silencis, dels que tenim a prop i dels que resten lluny, del lloc a on ens arrelem i d’aquells que visitem pensant que ens hi podríem arrelar. De la pluja que és vida. De la energia del sol.
I quan miri enrere no contar els anys passats sinó les experiències viscudes, aquelles que em fan el que vull ser en un futur en el que no necessito pensar, perquè cada pensament destinat a ell ocupa massa espai en el apreciat present que he escollit acaronar.

MOLT A APRENDRE

Està clar que no ens eduquen perquè puguem desenvolupar tot el nostre potencial, com a persones i com a peces d’un puzle enorme que es diu mon, que s’anomena humanitat. Ens eduquen per abocar permanentment al conflicte el nostre costat espiritual i el nostre costat científic. Molts pocs, no els suficients, posen atenció ni es paren a pensar que els valors han de ser inculcats des de petits, uns valors universals que respectin totes les cultures, a on aquestes cultures, junt amb la pròpia natura, siguin una font inesgotable de saviesa de la que s’ha d’aprendre. Valors com la bondat, l’altruisme, l’agraïment, el respecte pels demés i, el que és el principal motor de tot , per nosaltres mateixos. Per què una educació basada en la competitivitat, l’egocentrisme i el individualisme? A on ens ha portat fins ara?
Tenim molt a aprendre. A viure, a conviure, a respectar... Tant de bo arribi el dia en que l’escola sigui una escola de la vida, de les persones com a individus poderosos que poden canviar les coses perquè el mon sigui més just, perquè la gent miri al cel i es senti agraïda pel que veu, pel que toca, per tot allò que te a l’abast i del que pot fer un bon ús. Somio amb una educació que ens faci veure que l’avanç de la humanitat no ha d’entrar en conflicte amb l´entorn, amb allò del que provenim. Que ens ensenyi que no cal triar entre home i natura perquè al final, no som el mateix? Nosaltres també som part d’aquest món. Ensenyem a respectar-lo i a respectar-nos!