It´s really that simple

Sí, es así de simple...

Hace 15 años alguien me dijo: "Puede que sea un sueño pero... ¡qué más da! ¡Soñemoslo!

Y en eso estamos...

Nunca, nunca dejéis de perseguir sueños, de proyectarlos... y de buscar quien os acompañe en el camino.

"Love is the force that connects everything, the force that creates everything"

MESURA

Mesurar les paraules. Mesurar el to. Mesurar el què, qui, com. Mesurar el que t´afecta, o el que dius que t´afecta. Esborrar un passat pròxim només perquè el present demana lloc. Sense pietat i sense miraments. Mirar més enllà d´una finestra i decidir que el "no problema", el tens tu. Pensar que també hauries de fer perquè res no sigui així i que no tot és perfecte. O bé, que tu no ets perfecte. Que ets un tap de suro enmig d´un mar en el qual sovint t´ofegues. Perquè en les tempestes ningú t´ha ensenyat a nedar. I el que és pitjor, ningú et llença un salvavides massa ocupats en salvar-se a si mateixos com estan.

Reafirmar el que creus sobre la vida, sobre l´amor. Veure que al final només una es pot estimar més enllà de les paraules, que ningú confiarà 100% en tu, ni en el que fas, ni en el que dius o penses. Perquè tots saben més que tu i ni tan sols escolten. Et retallen les paraules i t´imposen el silenci fent-te creure que el que dius no té sentit. Avui deixo de dir això, demà callo per sempre.

I alhora aixecar la mirada i deixar que el fred et congeli el somriure, perquè el sents, perquè SENTS, i perquè ha sortit el sol i comprens que passi el que passi, mai has de caminar mirant a terra sinó somrient a allò que tens davant. Encara que sigui amb una tireta més al cor.

VISIONS

Una casa, l´horitzó… El color verd. Una flaire que t´arriba de la tassa de cafè que tens a les mans. Algú que s´apropa per darrere, i t´abraça, et sosté, amb una gran capacitat per desmuntar-te només amb aquest gest, algú a qui estimes. Molt. Algú que demostra que l´importes. Cada dia.

La tardor amb aquells colors… El fred que aguditza les olors, els sentits. Potser una mica de pluja. Mirar enrere i adonar-te´n que allò que t´imaginaves està passant, succeeix perquè havia de ser així, perquè era el destí.

Vint anys no són res quan el que t´arriba és infinitament millor del que t´esperaves a la vida, quan sents una mà amiga que saps que no et deixarà anar. Perquè les històries grans porten el seu temps. Però una vegada escrites, perduren per sempre.

CONVERSES

Una cosa em passa sovint, és que la gent percep les meves converses com una possible font de conflicte. deu ser el meu to de veu, pels qui no em coneguin. Els que em coneixen, no cal l´aclariment, imagino. I ho admeto, les meves opinions són fortes, fermes, meditades, però mai pretenc que un altre tingui les mateixes. Mai. Per dir més, m´apassiona adonar-me´n de tantes i tantes idees, maneres de pensar i percepcions, existeixen en cadascuna de les persones que es creuen en el meu camí.  Però per alguna raó que no puc entendre, qui tinc al davant, en massa ocasions, no ho veu així. La reacció més comuna: el canvi de tema. La fugida. Com si una no fos capaç d´encaixar una opinió dissident. Doncs senyors, les opinions diferents, per a mi no són font de conflicte. La ignorància, la indiferència envers el que expresso, sí. El canvi de tema, defugir la conversa, sí. Sempre. Bé, al principi. Després una calla i comença a entendre que la gent, simplement, no s´atreveix a conversar.

Corazón-coraza

Aquestes lletres tenen més de 10 anys. Les vaig escriure pensant en mi en un moment molt concret de la meva vida. Però curiosament l´altre dia, parlant amb una amiga, una d´aquelles persones que et trobes en aquest camí  i que et fan molt feliç, sentint-la, em vaig adonar que semblava que fossin escrites per ella. És curiós, unes paraules de fa tant de temps, encaixaven perfectament a la seva vida 10 anys després. Doncs dedicades a tu, Judith...

"Mi pequeña bailarina. Pequeñita por fuera y grande en corazón. Un corazón-coraza que lo es a ratos y a ratos se destapa. Ahora sí y ahora no. Lo suficiente para llenar otro corazón pero insuficiente para alcanzar su libertad. Soñando a ratos, pisando fuerte, con la determinación que te da el bailar sola y mover el mundo.

Nunca mires atrás, ni anheles un futuro, porque este vendrá solo, para ti, para que te quieras y te quieran, para ofrecerte lo mejor y olvides para siempre, que lo mejor no es lo que te hace daño, no es aquello que no te ama en la inmensidad de tu ser ni solo ama el hermoso reflejo que proyectas, bonito, pero etéreo. Y efímero.

En ti caben mil mañanas, infinitos despertares, todo un mundo hecho a tu medida. Así que sigue bailando, sigue sonriendo, sigue apostando por esa vida que vives y por la que te espera. Porque tu danza contiene la magia de aquel que se sabe fuerte pero lo es gracias a sus fragilidades y sus miedos.

Mi pequeña bailarina, cómete el mundo, aspira la vida, fúndete en abrazos, piérdete en un millón de besos, mira sinceramente y deja que te miren, y desnuden tu alma y, cuando encuentres quien, además, la acaricie, quien te coja la mano y no la apriete hasta hacer daño, quien te mire más allá de tu reflejo, ábrele para siempre, las puertas del corazón". 

Dignitat

“Sor Lucía denuncia el cas d'una àvia manresana que portava tres dies sense menjar”

“Un cop pagades les despeses de l'habitatge, a la dona li quedaven 38 euros per passar el mes”

Nació Digital / Redacció | 06/03/2018 a les 17:41h

T´imagino. Asseguda a un sofà passat de moda que fa anys va deixar de ser còmode. Amb una bata esquinçada i una manta gastada. Escoltant la ràdio, perquè la tele va deixar de funcionar aquell diumenge de pluja. Amb un rum rum al cap que és més fort que el de l’estómac. Sola amb els teus records. O amb la companyia d´unes fotos en blanc i negre on reconeixes molts que ja no hi són. Les mires i et veus, un diumenge de Rams, amb el teu vestit de seda, aquell que encara penja de l´armari. Les mires de nou. Ai! Aquell dinar de Nadal ja en colors, amb la taula plena de safates sobre unes estovalles de flors vermelles… Era allò la felicitat? Era aquella la teva vida? Pensaves llavors que un dia, a les fosques, voldries morir per no pensar-hi més? Qui t´havia de dir que els teus ulls blaus s’entelarien d´una tristor que és pitjor que la gana? Que ningú no et veuria tal com ets? Que et tornaries invisible, i fràgil, i forta alhora? Que res del que un dia passaria al teu costat tindria sentit per a una ment ja esgotada? I amb aquests pensaments, amb la poca força que empeny el teu cos a moure´s, enfiles cap al convent, aquell a on de petita hi jugaves, de la mà dels teus germans.

I amb una mica de vergonya, amb la veu entretallada, però amb dignitat, la que t´ha donat tota una vida de treballar per tothom, sent invisible, com ara, demanes una mica de llet, una mica de pa. Una mica... no fos cas que li llevessis a algú que ho necessita més, el menjar de cada dia.

A LA CUA DE L´OBLIT

És trist. I fins i tot una mica desolador. Aquell dia en el qual et lleves, com tants altres, et prepares l´esmorzar, com cada matí, i surts de casa per respirar l´aire fresc del barri. I enfiles, caminant, els carrers de Barcelona, absorta en els teus pensaments, escoltant, potser, el despertar de la ciutat, o una melodia llunyana. I de sobte, t´atures. Es fa com un buit indescriptible. I busques una i altra vegada, al teu cap, a la teva ment, quan va ser l´última vegada... I remires ben endins, i esprems el teu cor... només per adonar-te que fa molt que no el penses. No saps per què, no entens de quina manera, l´has esborrat d´aquest dia a dia que ara és només teu. I és en aquell precís instant que prens consciència de com aquells que un dia t´omplien la vida, ara ja no t´omplen ni un minut, resten a la cua de l´oblit. I sí. Per un instant, vols plorar. Pel que va ser i mai més no tornarà. Però continues el teu camí, somrient sincerament perquè, malgrat tot, saps que la vida és plena de sorpreses... I de gent que va i ve, i ara està i demà marxarà, però que sempre formarà part del que ets avui i el que seràs demà.